la nostra platja càlida

L'alícia somreia bebent una cervesa en la terrassa del bar. Al carrer fa calor però un lleugera brisa refresca la seva cara. La miro i somric, de tot cor li somric. Ella sap que té tota la llibertat del món, li hi faig saber. Hi m'agradaria que sapigués que l'entenc, que entre els dos construïm la nostra platja càlida. Parlar i entendre, i més tard acceptar-ho de tot cor. El meu cor és vast per les seves caminades al llarg d'aquest ampli i divers món. Em té aquí per poder acompanyar-la eternament. Que tots dos caminem pel mateix camí que mena a l'aigua salina. Abans de res parlar-ho tot entre els dos, pensar que l'altre és diferent de tú i que t'acull tal i com ets però que necessita que sàpigues que és diferent de tú i que que pateix i gaudeix de manera diferent. En la comunió d'aquestes diferències et vol fer feliç i desitja que tú l'entenguis com ell t'enten a tú.

el nostre far

En el nostre camí, els teus ulls son el far que enlluernen l'horitzó. A vegades tenim por a perdre'ls, no per res en especial sino perquè sabem de la seva vàlua. Sabem quan costa de trobar un far que ens il.lumini. Hi posem tot el què tenim perque aquest far sempre cremi. Perquè naturalment estigui al nostre costat. La teva felicitat ens omple i en tú ens fem partíceps d'aquesta riquesa. Volem que cerquis i trobis el teu camí ple de riqueses i que aquest et meni al nostre costat. La teva llibertat ens és nostra també, car aquesta confluència es multiplica en l'espai en nous anhels. Al llarg de la vida volem jaure a la mateixa platja que tú i poder veure nous sols i noves llunes plegats, arrabolcats a l'arena calenta.

la corrupció de l'àngel

"..No había otro sonido. El jardín se hallaba vacío. Había llegado, pensó Honda, a un lugar sin recuerdos, sin nada. El sol estival del mediodía caía sobre el jardín inanimado." La corrupción de un ángel. Yukio Mishima.

es nit fosca, tancada, humida...fa calor i no hi ha son. Son les primeres nits d'estiu. No hi ha son... La nit és sempre fosca, mai clara. Crua i espessa la via làctia creua per damunt dels nostres caps. La pèrdues nasqueren sempre per les nits. Solitària i indecisa, erràticament dibuixa cercles. Els carrers com rieres assadegades, buscant nous horitzons. La seva ombra projectada com arbres que cauen enduts per la força de l'aigua en la tempesta nocturna. Tan fràgil, rodola i rodola sense lligams. En les rauxes xafogoses estiuenques maduren les fruites. L'arbre escorçós es vincla de matinada.

l'espurna de la teva iris

A vegades vull fer poesia i no em surt res. A vegades vull transmetre coses i ho fem de la manera més sapastre. A vegades ens agradaria fer saber a l'altre com en som de feliços i no ho sabem fer. A vegades ens agradaria agafar-nos perpètuament a tot, quan la vida ella mateixa s'encarna en la impermanència i la fragilitat. A vegades només ens mirem al melic i lluitem només per la petitesa del nostre món efímer. A vegades no voldríem repetir errors i caiem enfangats en la mateixa argila de sempre. A vegades ens diem quantes coses farem de nou i quants projectes encetarem i no fem més que ser monòtons.

Finalment em dic com en sóc de feliç per acabar somrient i deixant endarrera les meves pròpies febleses. Em dic quina sort que tinc d'haver-te trobat i poder mirar més enllà de mi mateix. De compartir tot el meu món amb les seves grandeses i misèries amb tú. De fer-me bategar el cor de nou. Com t'ho puc dir sense repetir-me?. Cada dia dono gràcies d'haver pogut entrecreuar-me amb la teva mirada una nit qualsevol. Visc en l'avui i en el demà em veig agafat a la teva mà corrent per móns plens d'incertesa però plens d'oportunitats. Com n'és la vida de misteriosa. Somric, somric! Compartir és viure sense límits. No s'em donen bé els discursos però en el meu somriure podràs sempre entreveure moltes coses. Les paraules sovint confonen i quan et torni a abraçar demà sabràs talment de què parlo. Una espurna de la teva iris ençen els primers estels d'aquesta nit quan miro al cel . T'abraço fort en la immensitat de l'espai. Què puc dir-te més?