l'espurna de la teva iris

A vegades vull fer poesia i no em surt res. A vegades vull transmetre coses i ho fem de la manera més sapastre. A vegades ens agradaria fer saber a l'altre com en som de feliços i no ho sabem fer. A vegades ens agradaria agafar-nos perpètuament a tot, quan la vida ella mateixa s'encarna en la impermanència i la fragilitat. A vegades només ens mirem al melic i lluitem només per la petitesa del nostre món efímer. A vegades no voldríem repetir errors i caiem enfangats en la mateixa argila de sempre. A vegades ens diem quantes coses farem de nou i quants projectes encetarem i no fem més que ser monòtons.

Finalment em dic com en sóc de feliç per acabar somrient i deixant endarrera les meves pròpies febleses. Em dic quina sort que tinc d'haver-te trobat i poder mirar més enllà de mi mateix. De compartir tot el meu món amb les seves grandeses i misèries amb tú. De fer-me bategar el cor de nou. Com t'ho puc dir sense repetir-me?. Cada dia dono gràcies d'haver pogut entrecreuar-me amb la teva mirada una nit qualsevol. Visc en l'avui i en el demà em veig agafat a la teva mà corrent per móns plens d'incertesa però plens d'oportunitats. Com n'és la vida de misteriosa. Somric, somric! Compartir és viure sense límits. No s'em donen bé els discursos però en el meu somriure podràs sempre entreveure moltes coses. Les paraules sovint confonen i quan et torni a abraçar demà sabràs talment de què parlo. Una espurna de la teva iris ençen els primers estels d'aquesta nit quan miro al cel . T'abraço fort en la immensitat de l'espai. Què puc dir-te més?