para susana...

O que me dói não é
O que há no coração
Mas essas coisas lindas
Que nunca existirão...

São as formas sem forma
Que passam sem que a dor
As possa conhecer
Ou as sonhar o amor.

São como se a tristeza
Fosse árvore e, uma a uma,
Caíssem suas folhas
Entre o vestígio e a bruma.

Fernando Pessoa, 5-9-1933

uns versos de pessoa

Tenho tanto sentimento
Que é freqüente persuadir-me
De que sou sentimental,
Mas reconheço, ao medir-me,
Que tudo isso é pensamento,
Que não senti afinal.

Temos, todos que vivemos,
Uma vida que é vivida
E outra vida que é pensada,
E a única vida que temos
É essa que é dividida
Entre a verdadeira e a errada.

Qual porém é a verdadeira
E qual errada, ninguém
Nos saberá explicar;
E vivemos de maneira
Que a vida que a gente tem
É a que tem que pensar.

Fernando Pessoa, 18-9-1933

fernando pessoa

Entre o sono e sonho,
Entre mim e o que em mim
É o quem eu me suponho
Corre um rio sem fim.

Passou por outras margens,
Diversas mais além,
Naquelas várias viagens
Que todo o rio tem.

Chegou onde hoje habito
A casa que hoje sou.
Passa, se eu me medito;
Se desperto, passou.

E quem me sinto e morre
No que me liga a mim
Dorme onde o rio corre -
Esse rio sem fim.

Fernando Pessoa, 11-9-1933

heike monogatari

The knell of the bells at the Gion temple
Echoes the impermanence of all things.
The colour of the flowers on its double-trunked tree
Reveals the truth that to flourish is to fall.
He who is proud is not so for long,
Like a passing dream on a night in spring.
He who is brave is finally destroyed,
To be no more than dust before the wind

Gion shouja no kane no koe
shogyou mujou no hibiki ari.
Shara souju no hana no iro
jousha hissui no kotowari o arawasu.
Ogoreru hito mo hisashikarazu,
Tada haru no yo no yume no gotoshi.
Takeki mono mo tsui ni horobinu.
Hitoe ni kaze no mae no chiri ni onaji.

la nit s'allarga, els dies son com un riu

la nit s'allarga
els teus dits s'escalfen al meu cos
els meus llavis tasten la lluïssor de la teva pell

veus allà fora, rialles
dins del llit, el teu alè envolta l'espai
i les meves cames s'entrecreuen amb les teves

avui, ahir, demà
tot és un somni eteri
riem, plorem, ens abraçem sempre al mes enllà

busquem, trobem, perdem
amor, plors, recançes
la vida sempre remou, sempre somniarem

aquests ulls teus
tot suau, tot dolç,
vora el capvespre, melangiosa la teva veu m'embolcalla

tan sols mots, sentiments, alès
alès...d'amor i de pèrdua
batecs que ressonen encara de ben segur pels teus cabells

ja fou fa temps de l'última vegada
és un regal, sempre és un regal
el riu de les meves venes flueix flueix flueix

els dies son com un riu,
em deixaràs submergir-me més endins, encara més endins de la mar dels teus ulls?

daichi zenji

Kasatsu enbo, el paisatge de Kasatsu a la llunyania

Damunt de la mar de l'esperit, no hi bufa el vent i el mirall preciós és clar.
Els micos han cridat tres cops, però no és suficient.
Trenquen les onades fredes, la lluna brilla damunt del penyassegat blau.
No hi ha camí per accedir al cim més alt de la muntanya abrupta.


Dedicat al Mestre Tomei Enichi

El color de la primavera de la familia soto ja resplandeix amb tota la seva intensitat.
El camí de la nostra casa obstruït per la molsa, als visitants se'ls fa difícil arribar-hi.
Damunt de les branques de les azalees, el cant del cucut s'ha tornat complicat.
En la nit profunda, els meus plors solitaris ressonen en la muntanya buida.


Secchu kaiko, Ensenyament al samurai Kikuchi al mig de la neu

Tot el cosmos acaba per deseintegrar-se i es transforma en petites partícules.
Sobre la terra s'instal.la la calma, la pau total. No si veu a ningú.
Sobre l'arbre sec, una flor única floreix.
Recordant la primavera d'abans de la prehistoria.

Als meus estimats deixebles

No us quedeu pas al cim de la muntanya de la solitud.
Empenyent l'aigua fangosa a prop del vell embarcador.
L'esperit de la compassió més elevada penetra els tres mons.
Heu d'estar satisfets d'ésser passejants de la mar dels sufriments