estirats a la sorra

Es un tarda de juny, diumenge i els primer raigs de sol que comencen a escalfar. No fa calor però l'Alícia resta estirada a la platja. En una sorra que comença a estar calenta. Amb bikini però amb una samarreta per damunt, estirada i quasi dormint. A la platja hi ha poca gent, uns nens que criden i es persegueixen els uns als altres a la vora de l'aigua però que encara no s'atreveixen a mullar-se. L'Alícia aixeca el cap, endormiscada, te mitja cara plena de sorra. Mira a l'horitzó, més ben dit mira cap a l'aigua. Un noi la saluda des de dins de l'aigua, ella somriu i el cor li batega més de pressa. Sospira i recull les cames. Vol anar a l'aigua i abraçar-se a ell però creu que l'aigua estarà gelada. Ell l'anima a que entri dins però ella amb el cap li fa signes de que no vol. De totes maneres s'aixeca i va cap a l'aigua, lentament. Ell se li va a apropant des de l'aigua a poc a poc. De sobte ve una ràfega de vent gelat i l'Alícia corre cap a la tovallola. Ell surt de l'aigua immediatament i se li tira al damunt tot just en el moment que ella es disposava a estirar-se a la sorra. Es posen els dos a riure descontroladament. Abraçats a la tovallola, ell darrera d'ella, ella sent el seu cos mullat que l'envolta i ell el cos d'ella encara calent amb restes de sorra. Ella gira el seu cap buscant els llavis salats d'ell. Nota el seu membre roçant la seva cama. Cluca els ulls i sent tot un remolí de sensacions pel seu cos. Un sentiment que de tant en tant sent i que la fa sentir-se sense control, que no té capacitat de gestionar tot una sèrie de sentiments fins ara adormits. El sol cau a l'horitzó oposat al de la mar. S'aixequen morts de fred però no son capaços de poder ni tan sols trencar aquest instant etern. La vida fugaç, etèria els entristeix però saben que aquests moments son únics i mai es repeteixen. Ella se n'ha adonat de que malgrat tot es en aquests moments que se sent realment viva i ja no els vol perdre més.