per a tú

En la lluïssor del cel blau i l'aire diàfan els dies passen com la roda d'un molí d'aigua. Els meus ulls s'emmirallen a la mar de la platja i reflectint tota aquesta massa aigua profunda me'ls omple de sal i tristesa. D'on ve tot aquest niu de sentiments? No puc fer altres passes, amb els llavis apegalosos i els peus enfangats. En l'horitzó veig la teva petita barca flotant a mercè de les onades. Els teus ulls em miren. Jo a la platja i tu al bell mig de la mar. Dóna'm la mà i estén-te als meus braços.

poesia de konstantinos kavafis

RECORDA, COS...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.


PER ROMANDRE

Devia ésser la una de la nit,
o dos quarts de dues.

En un racó de la taverna
darrera de l’envà de fusta.
Fora de nosaltres dos, el local era ben buit.
Un llum de petroli a penes l’il.luminava.
El cambrer, que feia el torn de nit, dormia a la porta.

No ens veia ningú. Però
ja ens havíem excitat de tal manera
que prescindírem de qualsevol precaució.

Els vestits es varen mig obrir –no n’hi havia gaires,
perquè abrasava el divinal mes de juliol.

Plaer de la carn
per entre els vestits mig oberts,
apressada nuesa de la carn... I la seva visió
ha traspassat vint-i-sis anys. I ara arriba
per romandre en aquest poema.

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus-
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

(traducció de carles riba)

la paraula certa

Sovint masses paraules. Sovint masses preguntes. Sovint massa. En el silenci de la nit sento molt no haver-te pogut transmetre el què volia. La distància a vegades no ajuda. La vida és simple com tu dius. A vegades la complico massa. Agafa els meus sentiments tal i com són, també simples i senzills. Agafa la paraula que més t'agradi i aquesta serà tot el què sento per tú.

la teva mar i la meva platja

El nou dia s'alça clar i lluminós. Més val, és dilluns. A vegades ens és difícil poder transmetre el què cada dia transpira pels porus de la nostra pell. A vegades les paraules encerclen el què volem dir però es fan incapaces de poder transmetre amb precisa exactitud tot allò que sentim. Sovint les paraules ens confonen i pel fet tant sols de voler transmetre allò que sentim podem confondre als altres. Més vegades que menys xerrem massa. Però quines armes, quines eines tenim per poder fer arribar als demés tot allò que sentim? És necessari transmetre tot allò que sentim? Hi ha gent que no pensa pas així. Els hi agrada i troben necessari guardar alguna cosa. D'altres creuen que les paraules confonen. Aleshores, ens ho hem de guardar?

No és fàcil no rebre allò que creiem que donem. Què creiem que donem? Donem veritablement? Moltes preguntes i poques respostes. Els mestres zen sempre deien: "cool down". Refredar. Les exaltacions del cor deien que sempre confonen. Però som cultura d'exaltacions.

Hi ha dies de desànim, poca esperança i desil·lusió. Aquesta vida és com l'oceà. Un mar ple d'onades. Pugen, baixen, fan remolins. Fins i tot fan escuma. Hi ha cops en què amb la lluïssor del sol semblen daurades, d'altres, quan s'acosta tempesta s'enfosqueixen i semblen muntanyes plenes de boscs d'avets foscos. Hi ha dies en què aquest mar és una bassa d'oli, no es mou res. Simplement tota aquesta massa d'aigua dansa suaument. Tot això és el què la vista ens permet d'albirar. A vegades per sota d'aquestes onades n'hi ha d'altres. Hi ha tot un món amagat. Peixos amb formes estranyes, coralls, cavalls de mar, estrelles, eriçons, meduses, tot un ventall infinit de criatures. Tot un món de sentiments.

Què és el què els nostres ulls veuen al primer cop? Què queda amagat en el fons del mar dels teus ulls que no mostres? Les nits de tardor son propicies per nedar pels oceans. Bussejar per les aigües immenses de les profunditats i percebre que la sorra de la meva platja sempre t'acollirà càlida i suau.

l'Alícia dorm en un coixí ple de perles...

Vora mitjanit, a la ciutat es va fent el silenci. Els cotxes es van esmunyint i les persones es retiren a casa. A cada pis hi ha un univers. Un petit univers en el qual els seus personatges viuen petites vides que son completes i eternes per a ells. Petits mons que semblen autònoms però que tots lliguen d'una manera o altra. En el bell mig de la nit tothom s'ajau al llit. Volen descansar. Somniar. L'Alícia té son. En el seu llit l'espera un coixí que serà l'embolcall dels seus somnis aquesta nit. Els seus cabells, els seus llavis roçaran aquest coixí ple de vivències mortes. Durant la nit tots els seus somnis, sentiments amagats i no exposats durant el dia aniran caient poc a poc al seu coixí. Com petites perles plenes de vida. Aniran caient a través dels seus cabells. Rodolant. Plenes de vida, sentiments, sensacions, vivències, anhels amagats, desitjos. Tot anirà a parar al seu coixí.

Com ens agradaria poder abraçar aquest coixí i poder fer saltar cada una d'aquestes perles. Poder almenys durant uns instants entreveure aquest món llunyà i proper al mateix temps. Aquest univers etern i complet. Ple de vida.

el cor batega més que mai

L'Alícia mira a l'horitzó des de la seva terrassa. els ulls li brillen. Té son, no dorm gaire. Sent el seu cor bategar com feia temps que no el sentia. Tot això la confon força. Ho havia oblidat. No sap quina relació establir amb alguns sentiments que ja eren força adormits. De tant en tant es escèptica, sovint no ha rebut allò que esperava dels éssers estimats. No ha tingut mai gaire arrelat el sentiment de pertinença envers els altres. Se li fa estrany la relació egocèntrica que es pugui establir entre les persones. Però sap que ha de fer alguna cosa amb tot aquest remolí de sentiments que l'envolten. A vegades no se sent còmode amb ells. Intenta que les coses flueixin naturalment. No creu que hagi de fer res especial amb tots aquests sentiments. De fet desconfia dels sentiments encara que sigui una persona plena d'amor per donar. La tarda avança i la foscor envolta el cel. Tota l'atmosfera es va adormint però el cor batega més que mai.

ono no komachi

On such a night as this
When no moon lights your way to me,
I wake, my passion blazing,
My breast a fire raging, exploding flame 

dos estels càlids en les nits de tardor

A l'Alícia li fuig el temps però no se n'adona. De fet tant li fa. Li agrada viure el moment. Tanmateix, moltes vegades no mostra els seus desitjos més reals, els que conformen el seu caràcter d'una forma més profunda. Ella no mostra envers els demés que li importa el futur, li importa quin tipus de vida podrà acabar fent, No té una vida doble però no es mostra tal i com és. Perquè? De què té por? Perquè crea un mur davant d'aquells que l'estimen. Quasi tothom fa això d'una manera o altra.

Una altra nit, una altra nit de la nostra existència. El món passa, ens fem grans. L'Alícia també. Ella deu somriure en algun lloc o altre de la ciutat. No fa fred, som a novembre però sembla finals d'estiu. Les calors ens envaeixen quan menys ens ho pensem. Ens encerclen. Son una corrent que ens emporta al fons de noves sensacions, nous sentiments, nous anhels. En la solitària ciutat hi ha algú que pensa en l'Alícia. Des dels turons de la ciutat es veu la mar. Podem arribar a sentir les onades. Aquesta mar, aquesta bassa d'aigua plena de sal, plena de llàgrimes, d'amor. Els Cranberries sonen en la vacuïtat, música, sons, paraules....futilitats....tot neix, tot mor, tot es renova. Però de fet res s'acaba. Tot és U, aquí ningú arriba o marxa. Ens trobem en algun lloc sempre. Trobem-nos. Sumar, no separar, evolucionar. Renovar-se. Fer un pas més enllà sempre. Sempre.

A l'Alícia algú l'espera...no ho sap, no n'és conscient però té dos ulls com dos fars. Fan llum en les nits més obscures. Dos estels càlids en les nits de tardor.

bufa el vent fort

Som al capvespre i al carrer el vent bufa fort. Les darreres fulles dels arbres ja han caigut totes al terra. Els cotxes passen ràpidament per l'asfalt. Els nens s'escridassen els uns als altres i s'empaiten amunt i avall. Se sent un xiscle de la frenada d'un autobús davant d'una parada. D'entre la parada i la canalla surt l'Alícia. Amb una abric i una bufanda i amb les mans a la butxaca camina mirant al terra. Pensa però sense pensar. Camina, sempre fa camí ella, no s'atura mai. No té ganes d'aturar-se a pensar per on ha de tirar. Creu en la força i la saviesa d'aquest vent fort que remena els carrers de sentiments i els empeny ben lluny, allà a on les seves mans ja no els pot atrapar... A mitjanit, a casa, el vent xiula entre les portes i fa trontollar els vidres glaçats.

two translations from the japanese

Evening darkens until
I can no longer see the path
Still I find my way home
My horse has gone this way before.

Yû yami wa
Michi mo miendo
Furusato wa
Moto koshi koma ni
Makasete zo kuru

—Anonymous

Following the roads
Of dream to you, my feet
Never rest. But one glimpse of you
In reality would be
Worth all these many nights of love.

Yumeji niw a
Ashi mo yasumezu
Kayoedo mo
Utsutsu ni hitome
Mishigoto wa arazu

Ono no Komachi

l'alícia i la seva perla

L'Alícia s'aixeca cada matí per anar a la feina. Avui, un dia més de rutina. A vegades li cansa la rutina, li agraden les emocions. Espera molt de les amistats i tot allò que li ofereixi uns sentiments positius. És optimista. No li agraden els dubtes i vol disfrutar de cada instant sense complicar-se la vida. L'Alícia té però una força i poder que desconeix. Pels seus ulls i per les seves mans corre una energia que desconeix. Aquesta energia de què ella no n'és conscient li apareix en moments com quan mira per la finestra en dies plujosos. Li surt naturalment quan té les pestanyes humides. Quan dels ulls li corren llàgrimes, ben salades. Una sal plena d'enyorança i amor. Aquesta tristor li surt pels ulls en els moments en què ella menys s'ho pensa. És una tristor serena, càlida, gens freda. Com si fos una perla estancada en una llac fangós. L'Alícia no sap que ha d'agafar amb les seves mans i amb molt d'amor aquesta perla que roman a dins d'aquest llac fangós. Amb les dues mans l'haurà d'agafar i treure-la de l'aigua. Només fa falta que a aquesta perla li toqui una mica de la llum del sol dels seus ulls. La mateixa perla eixugarà les pestanyes humides.

L'Alícia és un ésser màgic que camina cada dia pels carrers de la ciutat. És un far que il.lumina els carrers foscos de la tardor. D'on li ve aquesta llum?

un matí d'una noia especial

És un matí qualsevol de tardor. Un dia qualsevol d'una noia especial. L'Alícia surt al carrer, avui és un dia rúfol. Camina, fa camí. Però no sap a on va. Sí que ho sap però no sap que cada pas que fa són únics. No sap que cada direcció que pren és eterna. L'Alícia és feliç. És optimista, té amics, una bona feina, família, no li falta res.

El dia passa i no sap que hi ha un altre món més enllà del seu món. Un món diferent. A vegades estant sola a casa, en algun dia de pluja, ha mirat a través dels vidres. Les gotes de pluja embruten els vidres. No hi veu a través dels vidres. No veu què hi ha més enllà de casa seva. Només veu els vidres borrosos. No sent cap soroll. A casa seva no hi arriba el soroll del carrer. Per uns instants se sent trista. Se sent sola. Una tristesa molt suau, quasi imperceptible. Té por de la seva soledat. Per això l'acaricia i no li diu res. Ni tan sols parla amb ella. De sobte, però d'una manera molt progresiva, la pluja para i el cel s'obre. Uns raigs de sol espeteguen als vidres. Els seus llavis somriuen lleument. Per uns instants, ha pogut veure una part del seu ésser amagat, aquell que conté unes riqueses que ella desconeix. Truquen al telèfon, l'agafa i xerra. Penja el telèfon. Agafa una jaqueta somrient i surt de casa.

Des del terrat la puc veure, al carrer, asseguda en una terrassa, prenent una cervesa, somrient, parlant amb una amiga.

el olor de tu cuerpo

el olor de tu cuerpo impregnado en las sábanas
el espacio cristalino envuelto de tu memoria
tus besos resbalando solos por toda la cama
tus ojos como dos perlas pegados en la almohada

Rimbaud deia:

Quan el món es reduïrà a un sol bosc negre pels nostres quatre ulls atònits - en una platja per dos infants fidels - en una casa musical per la nostra clara simpatia, - et trobaré.

allò que et vull dir

allò que jo et voldria dir avui
no té res a veure amb les converses de sempre
allò que m'agradaria dir-te dir avui
no té res a veure amb les relacions repetitives de sempre
allò que et voldria fer arribar dins del teu cor avui
no té res a veure amb els plors i somriures de sempre
allò que et vull dir aquest vespre
no té res a veure amb el què havies escoltat fins ara
allò que et mostraré aquesta matinada
son actes d'una llibertat més alta, àmplia i eterna.

de matinada...

Son les 4 del matí. Cansat, amb son pero sense son. Amb ganes de parlar i abraçar-te. Sentir-te a prop meu. A fora la nit és ben freda i el vent rúfol pels carrers cada vegada més buits de la ciutat. Ben aviat t'aixecaràs i encara dormiré. És la primera vegada que escric en el blog sentiments i paraules que abans me les guardava. Fins ara eren poesies anònimes, paraules robades i compartides però sovint sense que fossin gaire personals. Per a qui escrivim? Perque algú ens llegeixi? A vegades si d'altres no. A fora la lluna brilla. Ja és suficient. Però em manquen els teus llavis calents i mullats. Paraules, sentiments, sensacions. Tot fuig i res roman. El llit de ben segur serà gelat. En la foscor de la nit una espurna brilla en el cel, sembla un estel. Al teu llit els teus ulls brillen i somnien. M'ajec al llit ara i m'hi aproparé... bon dia

l'éternité

"elle est retrouvée
quoi? - l'éternité
c'est la mer allée
avec le soleil"

ella fou retrobada
el què? la bellesa
és el seu cos cristal.litzat
i la seva boca mullada

ella fou retrobada
el què? la fugacitat
un llampec en una nit sense tempesta
una abraçada càlida

ella fou retrobada
el què? la impermanència
....

"phrases" jean-arthur rimbaud

J'ai tendu des cordes de clocher à clocher ; des guirlandes de fenêtre à fenêtre ; des chaînes d'or d'étoile à étoile, et je danse.

Le haut étang fume continuellement. Quelle sorcière va se dresser sur le couchant blanc ? Quelles violettes frondaisons vont descendre ?

Quand le monde sera réduit en un seul bois noir pour nos quatre yeux étonnés, - en une plage pour deux enfants fidèles, - en une maison musicale pour notre claire sympathie, - je vous trouverai.

Qu'il n'y ait ici-bas qu'un vieillard seul, calme et beau, entouré d'un "luxe inouï", - et je suis à vos genoux.

Que j'aie réalisé tous vos souvenirs, - que je sois celle qui sait vous garrotter, - je vous étoufferai.

la fugacidad de la vida

La fugacidad de la vida se manifiesta a cada instante, todo fluye, nace, muere. No te das cuenta que no se puede agarrar nada. Ni los momentos felices ni los tristes. Lo bonito es aprender a poder vivir con la máxima intensidad cada momento como si fuera el último. En la oscuridad de la noche, los neones invaden la ciudad, las motos retumbando por las calles, el fin del día y el cercano nacer de otro nuevo. Tu sonrisa aún llena la habitación vacía y le da una vida completa. La calidez de tu cuerpo roza todo mi espacio cercano, el más próximo, parece abrazar cada rincón. En el desfallecer del día un nuevo rayo de luz llena cada poro de mi piel esperandote...bona nit

imatges...

endins, ben endins

endins
ben endins
al fons
allà a on no hi arribes.

llagrimes
pèrdues
anhels
incomplet.

jugar
fer trontollar
malmetre
oblidar-nos.

poc a poc
a deshora
reculls pensaments
esboçina'ls.

fosc
ben fosc
humit
allà a on hi jec.

A la vesprada vaig carregar dos càntirs plens
i a la matinada eren dues ànfores curulles de flors.

Els núvols s'arrapen a l'obaga de la muntanya
en el camí fosc de la roureda camino a les palpentes.

Els peus em pesen, el fang de les soles s'ha assecat.
No veig a ningú a la carena. Asparverat, silenciós, ensalibo i marxo.

"aquestes paraules ja tenen un temps però abans de que es perdessin les deixo escrites en aquí.."

saudade

Saudade é uma espécie de lembrança nostálgica, lembrança carinhosa de um bem especial que está ausente acompanhado de um desejo de revê-lo ou possui-lo. Uma única palavra para designar todas as nuanças desse sentimento é quase exclusividade do vocabulário da língua portuguesa. A palavra vem do latim "solitas, solitatis" (solidão), na forma arcaica de "soedade, soidade e suidade" e sob influência de "saúde" e "saudar".

Pode-se sentir saudade de muita coisa:

• de alguém falecido.
• de alguém que amamos e está longe ou ausente.
• de um amigo querido.
• de alguém ou de animais de estimação que não vemos há imenso tempo.
• de alguém que não conversamos há muito tempo.
• de sítios (lugares).
• de comida.
• de situações.

A expressão "matar a saudade" é usada para designar o desaparecimento (mesmo temporário) desse sentimento. É possível "matar a saudade", e. g., relembrando, vendo fotos ou vídeos antigos, conversando sobre o assunto, reencontrando a pessoa que estava longe etc.

A saudade pode gerar sentimento de angústia, nostalgia e tristeza, e quando "matamos a saudade" geralmente sentimos alegria.

banalitats

La veritat és que al final tanta lírica i ens perdem en les fantasies oníriques i no sabem transmetre tot allò que ens agradaria. Mai havia pensat en la utilitat dels blogs o almenys no havía pensat que poguessin ser fins i tot subtils. Mai hagués pensat que poguessis ser la meva visitant número u però la vida és una constant de sopreses. Al final, poc a poc, ens n'adonem que no cal pensar i calcular tant en aquesta vida, ens és més necessari poder transmetre i compartir sentiments. Per això quan perdem alguna cosa de nosaltres mateixos, quan som capaços de poder alimentar-nos dels valors i idees dels demés fem un pas endavant en el nostre creixement com a persones. La teva contribució és immensa....

momentos eternos

amigos, recordações, saudades, eternidades...

a noite...

não há sono

no poço dos negros

lounge cinema

meninos o comer tá pronto em 10 minutos!!

uma morna

tot suspès

Suau, molt suau
lent, molt lent
quasi immòvil.

A prop, ben a prop
clar, ben clar
gairebé roçant.

Càlid, força càlid
moll, força moll
tornant-se ardent.

Envolvent, completament envolvent
flotant, completament flotant
tot suspès.

Al banc de la plaça
vora l'acàcia vella, bella
veus que voleien en l'espai.

El teu cos com un llençol
caient des del cel
fa una bombolla etèria
d'aquest etern i únic instant.

no Largo da Academia Nacional de Belas Artes (Lisboa). 08/11/06

lisboa...

els records ens fan
les vivències ens fan créixer
en la closa nit humida
batecs que recullen emocions antigues.

torno a casa sol pels carrers empedrats
melangia, records, anhels
tornar, abraçar, fondre-ho tot:
llampecs d'una tempesta seca.

jec al llit
tot s'esmorteix
suau, dolç, calent..
l'iris dels teus ulls perfora la fosca nit.

sento les teves mans als meus cabells
teu, meu; cualla.

Demà quan m'aixequei netejem les parpelles
seran ben seques de tristor.

Em sents a la l'altra riba de l'oceà?

joan vinyoli

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada.
Només d'un llamp en closa nit podrà morir.