l'Alícia dorm en un coixí ple de perles...

Vora mitjanit, a la ciutat es va fent el silenci. Els cotxes es van esmunyint i les persones es retiren a casa. A cada pis hi ha un univers. Un petit univers en el qual els seus personatges viuen petites vides que son completes i eternes per a ells. Petits mons que semblen autònoms però que tots lliguen d'una manera o altra. En el bell mig de la nit tothom s'ajau al llit. Volen descansar. Somniar. L'Alícia té son. En el seu llit l'espera un coixí que serà l'embolcall dels seus somnis aquesta nit. Els seus cabells, els seus llavis roçaran aquest coixí ple de vivències mortes. Durant la nit tots els seus somnis, sentiments amagats i no exposats durant el dia aniran caient poc a poc al seu coixí. Com petites perles plenes de vida. Aniran caient a través dels seus cabells. Rodolant. Plenes de vida, sentiments, sensacions, vivències, anhels amagats, desitjos. Tot anirà a parar al seu coixí.

Com ens agradaria poder abraçar aquest coixí i poder fer saltar cada una d'aquestes perles. Poder almenys durant uns instants entreveure aquest món llunyà i proper al mateix temps. Aquest univers etern i complet. Ple de vida.