camins polsegosos

En les primeres tardes de primavera és quan el sol reflexa més trist en els nostres cossos. Les nostres ombres es tornen menys obliques i menys obscures. Aquí vora el mar sentim la sal flotar en l'espai i sentim l'olor del teu cos més intensament que mai. La nostra impaciència sempre ens dué a paratges erms de solitud, allà a on els pous pateixen secada. Al final de les tardes cercàvem aigües clares i espolsàvem el polen que cobría els nostres ulls lleganyosos. Corriem per aquells camins polsegosos, esbojarrats i per damunt nostre, aquells cels de blau intens. Somniàvem llunyans paraïsos, amors eterns i felicitats sublims. Però mai esperavem res a canvi, innocents, plens de frescor. Ara, asseguts vora la plaça de casa teva, t'esperem, nerviosos com d'antuvi, amb llàgrimes dolçes ens netejes els nostres ulls bruts de vellesa i ens alimentes amb aquella saba, que pensavem, ja perduda i oblidada.