la platja deserta

"Quan el món es reduirà en un sol bosc obscur pels nostres quatre ulls atònits - en una platja per dos infants fidels, - en una casa musical per la nostra clara simpatía, - us trobaré." A. Rimbaud

Et varem trobar en una tarda càlida, húmida amb cels lletosos. Pasejavem vagarosos per les sorres calentes de la platja deserta. Allà en un racó seies pensativa en l'horitzó. Els teus ulls lluents i els teus llavis mullats s'esfondràren en les meves entranyes. Mai més has desaparegut. Ara, bec una cervesa, recordo. El temps fuig entres les mans. Les paraules sempre limiten. Que cert és això. Acabem dient tonteries simplement perquè no sabem exactament com transmetre els nostres sentiments. Acabem sovint caient en el romanticisme decadent, amanerat i tou. Caminem sempre, malgrat no ho veiem. El riu sempre du aigua als oceans i beiem plegats de la mateixa aigua. Tu la trobes dolça i jo salada. Et miro i em veig petit. És aquesta la grandesa de la vida, veure'ns més enllà de nosaltres, viure les branques del cor des de la llunyania i acabant veient només l'arbre.
Allà ajaguts a la platja deserta em rebolco amb el teu cos, calent, etern, vast. Seduïts ens fonem. Sí, fondre's sempre, cuallar. Sol, a casa i estic parlant amb tú. Et vull més enllà del meu petit cos i el meu cor vagarós. Em sé feliç, us vaig trobar.