el dia és clar, diàfan

El dia és clar, diàfan. No fa fred. Som a dilluns, la setmana és curta, plena de festes. El nadal ja s'acosta. En un cafè qualsevol del barri, l'Alícia pren cafè i fuma una cigarreta. Amb les cames creuades sota la taula té la mirada perduda en l'horitzó. El fum de la cigarreta s'enlaira davant de la seva cara i envoltada per la xerrameca dels habituals del cafè. Dins del seu ésser l'Alícia se sent tranquil·la, calma. feia temps que no se sentia així. Si naveguem dins de la seva ment, del seu cos, ens adonem de què algun dels sentiments que fins fa poc eren confusos, ara, de sobte però poc a poc van agafant cos, forma, prenen lloc dins del seu cor. Tot això però encara es troba en el regne de l'inconscient, irracional. Poc a poc va envaint el seu cos tal i com el fum de la cigarreta o fa en l'espai que l'envolta.