l'eternitat de l'aigua del mar

L'Alícia asseguda al passeig davant del mar. És al final de la tarda d'un diumenge. El sol ja cau, adormint-se en l'horitzó entel.lat de núvols blancs. Les onades trenquen molt suaus a la platja buida. Les gavines nervioses rosen l'aigua. Un gos remena la cua perdut a l'arena. L'Alícia se'l mira com es mou. Ella somriu. Torna a alçar la mirada, sent el seu cos calent malgrat que ja es comença a fer fosc i a caure la rosada. Al cantó oposat s'alça la lluna. Un noi se li acosta per darrera i l'abraça. No es diuen res. S'abracen, senten la sensació profunda de donar-se les mans. Miren els dos junts l'horitzó. L'Alícia gira lleument el rostre i busca la mirada del noi. S'entrecreuen les mirades, com intercanviant sentiments compartits. Els hi bull les mans i en els ulls els estels s'il.luminen. Els cossos anhelen l'eternitat. I tot just davant d'ells, la mar, una bassa d'aigua immensa, fèrtil i eterna.

"Elle est retrouvée.
Quoi? L'Éternité.
C'est la mer allée
Avec le soleil."
(J. A. Rimbaud)