la via làctia

És mitjanit i l'Alícia és davant del mirall. Es neteja la cara i es renta les dents. Es mira como cada nit. No veu res de diferent en ella mateixa. Perquè ho hauria de veure? No percep el pas del temps però en aquesta vida no es troba de pas. Vol fer coses. Creu que té la vida organitzada a la seva manera i en tot moment sent que la té controlada. En cas contrari se sentiria molt malament. No té arrugues, la seva cara és fresca i jove, blanca i pura, neta. Els seus ulls brillants i els seus llavis molsuts. La seva presència irradia força i energia. Fora la nit és freda i el vent s'emporta les últimes fulles dels arbres. Els freds arriben però l'estiu encara no ha defugit. Tot és nou encara i tot és viu. Que n'és de curta la vida. L'Alícia té un tresor que el guarda amb massa cura, és brillant i llueix a la llum o quan algú l'admira amb devoció. Però aquesta perla no és eterna. L'ha d'usar. De fet, li costa fer-ne ús. No sap o més ben dit ho sap però li costa saber que la única cosa que ha de fer és obrir els braços, obrir el seu pit, la seva ànima i deixar anar tot aquest univers que fa niu dins del seu cor. Tot aquest món amagat que no és capaç de donar-li llum.

Vora la salzeda, vora el riu tardorenc, un infant mulla les seves mans dins l'aigua freda. En l'horitzó el sol davalla rogenc i la lluna a l'altre banda s'aixeca mandrosa i groguenca. Al costat del camí l'Alícia surt del cotxe i corrent, patint pel seu fill. En la seva cara, els seus gestos podem entreveure la eternitat. En un instant se li abraça, l'infant però absort en el riu ni s'immuta. De sobte ella sospira de tranquil·litat.

L'Alícia creix, evoluciona com qualsevol noia de la seva edat. Però viu només la meitat de la seva vida. Sempre li diem, obre els braços i tota l'arena del desert passarà entre les teves mans. Tanca-les i no podràs agafar res. Li costa però ho sap. Obrir, expandir és créixer. Donar, avançar és madurar. Les pomes maduren a la tardor i floreixen a la primavera. Tot roman en el seu temps.

El cel és curull d'estels. La lluna penjada. El vent tremola per tot arreu. La foscor impertorbable. Tot lligat, tot té un perquè, res a la deriva. De matinada ens pengem a la corda de la via làctia i gaudim d'una copa de vi.