des del carrer estant

Aquestes son unes quantes poesies d'en David Caño. Alguna d'elles les vam poder escoltar al V Jornades per la llengua a Sant Andreu aquest passat dissabte a la tarda quan va actuar amb Ara és demà.

Si en voleu saber alguna cosa més d'ell clickeu a: http://desdelcarrer.cultura21.cat

22@

Navegues per la rutina estàtica d’aquest soroll d’excavadora,

veus cartells que anuncien obres noves,

pisos en venta,

teles verdes que amaguen interessos foscos.

L’Art de la Nova Barcelona:

plànols lluents on exposar la cara amable de la teva decadència,

tanques metàl·liques insinuen que ja no queda plaça

només el tacte del que mai no trobes en furgar-te les butxaques,

l’escultura són grues grogues des d’on planeges la gran fugida,

crits en un matí d’agost que demà s’oblida

i el ple convenciment que la Mort del Progrés

és el teu coll

penjat

d’un fil.

Mobbing

Torna la poesia

a aquest pis que cau,

que no pot reformar-se

perquè volen fer-te fora.

Són massa anys en aquest llit de matrimoni,

massa aventures insegures,

teles que es fereixen amb natures mortes,

però no volen fer reformes,

i els teus fills són lluny de casa,

com el somni pel què et vas jugar la vida

o les nines de drap i cartolina,

els amants de tarda de cinema

les cartes sense sobre,

el rugir del mar del 38.

Torna la poesia

i el preu d’aquest lloguer t’escanya,

et deixa sense llum, sense aigua.

Volen fer-te fora,

una altra peça en el disseny de la Nova Barcelona,

monedes com pols que s’acumula,

sota el llit, en els angles foscos de les cantonades amagades,

sents la solitud de saber-te impotent per la ignorància,

goteres com llàgrimes que no cessen,

records que brollen i t’absenten,

visites inesperades amb sopar de mitja tarda,

silencis que pesen quan s’acosta el fosc capvespre,

neguit agre en tancar la làmpada de peu.

Viure en companyia d’una paga invertida

és la victòria que aquestes aus de rapinya

estan desitjant.

Fragment de Barcelona 2006 + Plaça Catalunya

Mentides,

mentides transvestides amb perruques blanques,

pantis estripats, faldilles grogues

i un piercing al nas que sagna

per les costures d’un lavabo sense gènere.

La Tribuna i el Consell de Savis,

el Parlament, la Policia,

els Mossos d’Esquadra, tots ens diuen:

és veritat!

És veritat que l’Associació de Veïns es transvesteix

i es posa silicona a les sines

per engatussar l’hereu de casa?

I l’hereu dóna que dóna,

que no hi ha res més plaent

que un polvo amb ganes i metralla

dins el cul del president que exclama

M’ho han promès! en assemblea.

I tot el veïnat calla que calla

mentre ell xiscla de gust

en habitació ben perfumada per

l’olor corporal del regidor, el comissari,

el cap d’aquella multinacional

o era el d’una Caixa amb grans Estalvis?

És igual, la qüestió és la cadena que el lligava,

pobre hereu, l’infantó de casa amb

natges vermelles i un bon fuet entre les cames,

regalimen les comissures de pinyó que en altre temps

menjaven xocolata,

cel·lofana i piloteta

a les golfes d’un pis que van fer caure

després d’anys de mobbing a una vídua

que votava Convergència

perquè sempre ho havia fet.

Sort que tenim la cultura,

la puta cultura venuda en subhasta

on una campaneta et farà ser el profeta

dels brillants de les seves arracades d’estreta

i del curt vestit embotellat al buit

de la seva carn amb colorants i conservants

que li donen més forma i color.

Així doncs què ens queda?!

Ens queda ser transgressors, l’énfant terrible

del correcte pensament i l’autocensura

d’una consciència poruga i famolenca

sense el vist i plau de la gran indústria,

les ventes, els índex d’audiència,

les llistes negres,

què ens queda, em preguntes?

Ens queda ser la guardiola en forma de porquet

perquè ens vagin posant monedes de cinc cèntims

pel cul de l’autosatisfacció.

Final o inici?

Me’n vaig.

Saps que m’asseuré a recordar-te,

l’ombra del passat que m’acompanya,

amb el sol que surt i s’escapa a mitja tarda,

la cremor de tinta blava i deformada,

la veu del que no em surt entre missatges,

el fil de sang espessa que deixes caure entre les cames,

pels dits oberts de mà fina i perfumada

que ni tan sols fingeix un plor de mare trista,

el desengany d’una fugida pactada a plena nit.

Me’n vaig,

mentre l’esperança et taca aquest vestit de gassa grisa,

el podràs trobar demà a l’abocador de pútrides mentides,

arrugat, el guardaràs per si t’apunta la tendresa

i oblides les restes de l’accident de l’experiència

que són les promeses caducades que ara et menges amb tristesa,

i no saps si el vòmit que t’afecta el produeix la pena

o les iròniques veritats que tens amagades sota el llit.

Antic hospital de Bellvitge

Últimament és el fred qui m’abraça.

Agafat de la mà del mareig,

camino descalç per les ruïnes del somni,

pago factures de tardes alegres,

sento tenir la boca ferida,

vomitar paraules de boca torta i partida.

Estic malalt, això ja no és cap secret:

qui vol estar al costat d’un maleït moribund?

Antidepressius per aquest món frenopàtic,

l’agonia és dolorosa,

per què tan lent, per què tant verí…?

Se’m rebenten les taques del vici,

la mare plora.

Aquests ulls immòbils del fracàs

em porten l’essència de l’amor paternal,

és el crit afònic dels pensaments

que mai no podràs preveure, el que notes,

estic parlant de renúncia, o penediment,

o orgull de ser un virus incurable

per aquesta societat que es retroalimenta,

per la sang putrefacta de tots els patrons

que ens van portar la misèria, o l’exili.

Tu ara em somrius amb tendresa,

estirada al llit del costat

d’aquesta habitació d’hospital blanca i silenciosa,

i jo no et podré ni perdre, o plorar.