à la fin de l'année

"À la fin de l'année les cieux sont froids, toutes les affaires se terminent.
Lorsque vous êtes dans l'embarras, si vous changez, ce changement peut tout résoudre.
C'est le matin du 25 décembre.
Qui sait comment s'harmoniser avec la musique de Maître Unmon?"

Els cels son freds per cap d'any i tots els afers pendents moren arrefredats en la cendra. Una lluna rogent anuncia nous camins daurats i els estels cauen desfets en la mar lletosa. Espolsa els camins i capbussat en el rierol lluent. Passada mitjanit, tot espetega i els teus llavis roents bateguen.

bon any

el humo del café

Alícia duerme. En la ciudad retumba el silencio, el frío se cuela en cada callejuela y la noche como de costumbre últimamente llena de estrellas. Estoy un poco constipado y la cabeza me hierve. Alícia sueña, murmura, palabras huecas, el reloj resuena en su habitación diminuta. Repliega todo su cuerpo como un recién nacido como buscando algo o alguien. No tiene frío, de hecho en su habitación hace calor pero su cuerpo está empapado de un sudor frío. Un lápiz en la mesa va rodando, desde el teclado del ordenador hasta la otra extremidad de la mesa y cae. Alícia se despierta por un momento y entre sus labios dice: otra vez?...En la playa mas cercana, las olas rompen, silenciosas, frías, espumosas, en una cadencia perfecta. Siempre iguales, repitiendo una historia inacabable. Miramos a la farola del paseo, la bombilla parpadea sin cesar y a lo lejos los sollozos secos de un perro perdido.

Leyendo el periódico, en el café de cada mañana. El sol entra oblicuo por la ventana y casi nos ciega la vista. Su luz perfora el humo caliente del café que se levanta inmune a los avatares de la vida.

compartir

una luna que cuelga recortada
una luz que se propaga agujereando el universo
una voz que retumba en las estrellas
una sonrisa que yace pétrea en el corazón
unos labios que buscan afirmar un anhelo
un sentimiento que pertenece
pertenencia es libertad
un volar en los mares
un sumergirse en los cielos
acercarse ahuyentarse
ir volver
compartir
profundizar
vivir
siempre un paso mas allá
liberarse

"O sol e o dia brilham mas sem ti
Talvez não sejam mais o sol e o dia.
O sol e o dia agora
Estão lá onde o teu sorriso mora
E não aqui."

Sophia de Mello Breyner Andresen

pel teu cos

a la teva pell
una estrella de mar enganxada,
pel teu cos hi regalima aigua lluent i salada
"a la salzeda hi faré nit.."

ajaguts al sofà

Ajaguts al sofà de pell m'agafes les mans
els teus dits llargs i suats m'escalfaven tot el cos
el teu cap dorm damunt del meu braç
i les teves cames entreobertes.

L'ambient és pesant, dens, xafogós;
però no hi ha res que m'agradi més
sentir com el teu cos suat envaeix tota la meva cambra
que la teva memòria faci nit a casa meva.

Gabriel Ferrater, Giacomo Leopardi, Leon Felipe

"a TI te dedico todas estas palabras prestadas"

Gabriel Ferrater

dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.


ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

úter

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes
però parts del seu cos, s'han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d'aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m'estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.


Giacomo Leopardi

Los secretos del corazón humano
son a veces tan profundos
que no se pueden penetrar fácilmente;
por esta razón,
los mejores momentos de un amor
son aquellos en que te asalta
una serena y dulce melancolía;
cuando lloras
y no sabes por qué;
cuando reposadamente te resignas
ante una desventura sin saber cuál es;
cuando gozas con una nadería
y sonríes con menos todavía...


Leon Felipe

Luz...
Cuando mis lágrimas te alcancen
la función de mis ojos
ya no será llorar,
sino ver.

Sistema, poeta, sistema.
Empieza por contar las piedras,
luego contarás las estrellas.

No andes errante...
y busca tu camino.
-Dejadme-.
Ya vendrá un viento fuerte
que me lleve a mi sitio.

el tiempo pasa

el tiempo vuela y nuestra amiga nos desea...

la immensitat del mar

Corriem en l'avinguda deserta, les nostres cares gelades pel vent, tu amb el teu abric i la bufanda, t'agafava de la teva cintura. Sempre una mica reticent a les mostres evidents dels sentiments però els teus ulls sempre et delaten, suen desig i veritats. M'agrada poder observar com els teus ulls s'arriben a enrogir, tu no ho notes ni ho veus, jo ho palpo al meu cor. Busquem un cafè a on escalfar les nostres mans. En aquestes nits d'hivern quan miro a la lluna, sento que els teus records encara li donen més llum, els estels cauen precipitats al mar com llàgrimes dels teus ulls. El mar, aquesta bassa d'aigua immensa, son l'embolcall de la teva presència en mi. Tu saps com n'és de vast el mar. En ell mi banyo cada nit i la seva sal se m'arrapa. Tu ben saps com estimo el mar...

estirada al llit

L'Alícia estirada al llit. Amb el pijama posat i els mitjons als peus llegeix el diari. Té fred i està una mica cansada. De sobte treu la mirada de les fulles del diari i mira els seus peus, les seves cames. Sent que passa el temps, que es fa gran però somriu, se sent feliç i al mateix temps tranquil·la com feia temps que no si sentia. L'Alícia és una noia que té arrels ben fondes a la terra que trepitja i al mateix temps els seus cabells fan olor a totes les olors del món.

Amb aquests ulls marrons d'ametlla somnia, amb aquests llavis molsuts ens omple de sang la nostra pell i amb els seus dits ens omple d'èxtasi en el nostre cos i el nostre cor. Té el do de tocar-nos i fer-nos viure a l'instant. Li varem fer saber. Tota la suor del seu cos és l'ànima que transpira. En ella ens submergim i a ella ens fem devota. Una suor calenta i mullada. Deliciosa

cos meu..

cos meu, recorda
cos meu, ansia

a tu,
et recordo
a tu,
m'abandono...

(continuarà..)

recorda, cos...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

K. Kavafis (traducció Carles Riba)

caurà rosada bullent dins del teu ventre

Estirats al llit, despullats i una mica suats. Per la finestra entra una mica de llum dels carrers il.luminats però a penes dóna llum als nostres cossos. El cor encara ens batega i les cames de tant en tant tremoloses. Els ulls brillen en la foscor i els llavis vermells de sang. Poses el cap a damunt del meu pit i els meus ulls s'enreden als teus cabells.

L'Alícia, ella mateixa és un món sencer. En la foscor de l'habitació, damunt del meu cos aboca paraules clares com l'aigua. Cada vegada ens apropa més la mà calenta i en els seus ulls flueixen llàgrimes dolces. En aquest camí sempre ple de giragonses de sobte ens comença a envoltar més amb el seu cos i les seves paraules son suaus.

...vam començar viatge sense equipatge. Ens fem a la mar cada dia. De vegades ens mullem la cara però sempre fa sol a mitja nit i la lluna crema vermella a migdia. Ens assequem la suor de les mans i en el ventre ressonen les rialles. Ajaguts al llit com en una barca les mirades es fonen en els cossos com si haguéssim begut tota l'aigua del mar i ja no hi hagués ni aigua ni peixos, sols la gran bassa d'aigua salada i eterna.

La lluna ja crema vermella, a mitjanit bategarà el sol i en el teu ventre hi caurà rosada bullent.

mark rothko & ono no komachi

En somnis
no descanso les cames
i malgrat que no m'aturo en anar i venir cap a tú
en el mon real
a penes t'entreveig

adormecida en el pasillo

En el fondo del pasillo yace en el suelo Alicia, recostada en la pared, dormida. Todas las luces encendidas. Retumba la música. Platos vacíos de comida en el suelo. Su cara llena de felicidad, soñando. Sus labios murmuran palabras casi sin producir sonido alguno. Sonríe. Al lado opuesto entra un rayo de luz matinal. Llega a iluminar su cara pálida de dormir. Ahora los labios parecen secos. Su cuerpo sudoroso y la ropa medio mojada. Se despierta de repente. Asustada. No sabe a donde se encuentra, como perdida. Súbitamente empieza a reír a carcajadas y no puede parar. Suena el despertador. Sola, le late fuerte el corazón, se le acelera. Expira profundamente y vuelve a sonreír. Se ofrece un gesto cariñoso a sí misma encogiendo los hombros y empieza a andar por el pasillo. Empieza un nuevo día.

paul éluard & camille claudel

"Donne toujours plus que tu ne peux reprendre. Et oublie. Telle est la voie sacrée."


"Más era un beso
Menos las manos en los ojos
El halo de la luz
En los labios del horizonte
Y unos remolinos de sangre
Que se entregaban al silencio"



"Nuestros ojos intercambian su luz
Su luz y el silencio
Hasta no reconocerse
Hasta sobrevivir a la ausencia."

"Sería preciso que un sólo rostro
Respondiera por todos los nombres del mundo."

"Está de pie frente a mis párpados,
sus cabellos entre los míos.
Tiene la forma de mis manos
y tiene el color de mis ojos.
Y fui por ella devorado
como una isla por el mar.

Tiene los ojos siempre abiertos,
me tiene siempre desvelado;
a plena luz sueña sus sueños
que hacen declinar el sol,
me hace reír, me hace llorar
llorar y reír, y hablar
sin tener nada que decir."

"Bocas ávidas de los colores
Y de los besos que las dibujan
Llama hoja agua sensible
Un ala las mantiene en su palma
Una risa les derriba."

l'eternitat de l'aigua del mar

L'Alícia asseguda al passeig davant del mar. És al final de la tarda d'un diumenge. El sol ja cau, adormint-se en l'horitzó entel.lat de núvols blancs. Les onades trenquen molt suaus a la platja buida. Les gavines nervioses rosen l'aigua. Un gos remena la cua perdut a l'arena. L'Alícia se'l mira com es mou. Ella somriu. Torna a alçar la mirada, sent el seu cos calent malgrat que ja es comença a fer fosc i a caure la rosada. Al cantó oposat s'alça la lluna. Un noi se li acosta per darrera i l'abraça. No es diuen res. S'abracen, senten la sensació profunda de donar-se les mans. Miren els dos junts l'horitzó. L'Alícia gira lleument el rostre i busca la mirada del noi. S'entrecreuen les mirades, com intercanviant sentiments compartits. Els hi bull les mans i en els ulls els estels s'il.luminen. Els cossos anhelen l'eternitat. I tot just davant d'ells, la mar, una bassa d'aigua immensa, fèrtil i eterna.

"Elle est retrouvée.
Quoi? L'Éternité.
C'est la mer allée
Avec le soleil."
(J. A. Rimbaud)

paul claudel

J'écoute
à mon oreille
la voix de quelqu'un
qui parle
les yeux fermés

Oeil
oreille
mots
mouillés
dont la secrète
sensibilité
a pour centre
une goutte d'eau

s'arrauleix al llit

L'Alícia té uns dits i unes mans que son brases quan ens toca la nostra pell. Els seus ulls dos guspires que prenen foc a les rames dels nostres cors. Els seus llavis mullen l'ànima més seca. Les seves abraçades un alè de vida. Avui, tenim poc a parlar d'ella. En aquesta vesprada la lluïssor de la lluna i els estels ens explicaran molt més que les nostres humils paraules. La fluïdesa de la seva sang per primer cop li traspuà dels seus membres, ella ho sap i nosaltres ho sentirem. En la solitud de la nit per primer cop ens sentim acompanyats. Ell ja tornà a casa, cansada, amb les mans i el cos fred. S'arraulirà al llit buscant aquell amor viscut intensament, el sent i per ella ja significa força. Que dormis bé.

li espurnegen els ulls

L'Alícia torna a casa pels carrers buits de la ciutat. Fa fred però porta un abric llarg i gran. Abaixa la cara com buscant l'escalfor del seu cos. Els autobusos l'acompanyen al costat. Ella, sola, camina. Li espurnegen els ulls. Té fred però al mateix temps sent que alguna cosa l'escalfa. No sap d'on ve aquesta escalfor. Mou les mans dins de les butxaques. El seu cos s'amotlla a la seva roba. Des de la llunyania veiem la seva figura encesa. Quan de vegades, la tenim ben a prop, sentim aquesta escalfor ardent. Una guspira que sempre crema en els nostres cors.

bona nit

Ella endormiscada, ulls closos i els cabells envolten la seva cara calenta. Ella dins del llit i jo encara despert i...malgrat tot...

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

...bona nit

la via làctia

És mitjanit i l'Alícia és davant del mirall. Es neteja la cara i es renta les dents. Es mira como cada nit. No veu res de diferent en ella mateixa. Perquè ho hauria de veure? No percep el pas del temps però en aquesta vida no es troba de pas. Vol fer coses. Creu que té la vida organitzada a la seva manera i en tot moment sent que la té controlada. En cas contrari se sentiria molt malament. No té arrugues, la seva cara és fresca i jove, blanca i pura, neta. Els seus ulls brillants i els seus llavis molsuts. La seva presència irradia força i energia. Fora la nit és freda i el vent s'emporta les últimes fulles dels arbres. Els freds arriben però l'estiu encara no ha defugit. Tot és nou encara i tot és viu. Que n'és de curta la vida. L'Alícia té un tresor que el guarda amb massa cura, és brillant i llueix a la llum o quan algú l'admira amb devoció. Però aquesta perla no és eterna. L'ha d'usar. De fet, li costa fer-ne ús. No sap o més ben dit ho sap però li costa saber que la única cosa que ha de fer és obrir els braços, obrir el seu pit, la seva ànima i deixar anar tot aquest univers que fa niu dins del seu cor. Tot aquest món amagat que no és capaç de donar-li llum.

Vora la salzeda, vora el riu tardorenc, un infant mulla les seves mans dins l'aigua freda. En l'horitzó el sol davalla rogenc i la lluna a l'altre banda s'aixeca mandrosa i groguenca. Al costat del camí l'Alícia surt del cotxe i corrent, patint pel seu fill. En la seva cara, els seus gestos podem entreveure la eternitat. En un instant se li abraça, l'infant però absort en el riu ni s'immuta. De sobte ella sospira de tranquil·litat.

L'Alícia creix, evoluciona com qualsevol noia de la seva edat. Però viu només la meitat de la seva vida. Sempre li diem, obre els braços i tota l'arena del desert passarà entre les teves mans. Tanca-les i no podràs agafar res. Li costa però ho sap. Obrir, expandir és créixer. Donar, avançar és madurar. Les pomes maduren a la tardor i floreixen a la primavera. Tot roman en el seu temps.

El cel és curull d'estels. La lluna penjada. El vent tremola per tot arreu. La foscor impertorbable. Tot lligat, tot té un perquè, res a la deriva. De matinada ens pengem a la corda de la via làctia i gaudim d'una copa de vi.

el dia és clar, diàfan

El dia és clar, diàfan. No fa fred. Som a dilluns, la setmana és curta, plena de festes. El nadal ja s'acosta. En un cafè qualsevol del barri, l'Alícia pren cafè i fuma una cigarreta. Amb les cames creuades sota la taula té la mirada perduda en l'horitzó. El fum de la cigarreta s'enlaira davant de la seva cara i envoltada per la xerrameca dels habituals del cafè. Dins del seu ésser l'Alícia se sent tranquil·la, calma. feia temps que no se sentia així. Si naveguem dins de la seva ment, del seu cos, ens adonem de què algun dels sentiments que fins fa poc eren confusos, ara, de sobte però poc a poc van agafant cos, forma, prenen lloc dins del seu cor. Tot això però encara es troba en el regne de l'inconscient, irracional. Poc a poc va envaint el seu cos tal i com el fum de la cigarreta o fa en l'espai que l'envolta.

Rainer Maria Rilke

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

(Trad. Joan Vinyoli)


TOTS ELS QUI ET BUSQUEN...

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.

adriana calcanhotto i el teu cabell mullat

Mentrestant sonaven dues musiques de l'adriana calcanhotto, t'assecaves el cabell mullat i jo ajagut al llit encara amb els llavis calents de la nit passada junts. A la taula bevies cafè amb els teus ulls inflats de son i els primers raigs de sol del matí reflectint-se a la teva cara. Mires els vidres entel.lats d'humitat i somrius. Gràcies


Vambora

Entre por essa porta agora
E diga que me adora
Você tem meia hora
Pra mudar a minha vida
Vem Vambora
Que o que você demora
É o tempo que leva
Ainda tem o seu perfume pela casa
Ainda têm você na sala
Porque meu coração dispara
Quando tem o seu cheiro
Dentro de um livro
Dentro da noite Veloz
Ainda tem o seu perfume pela casa
Ainda têm você na sala
Porque meu coração dispara
Quando tem o seu cheiro
Dentro de um livro



Eu espero

entre nós
o desejo
entre nós
nosso tempo
não é muito mais
do que o momento
quanto mais
eu te quero
mais sei esperar
eu espero

per a tú

En la lluïssor del cel blau i l'aire diàfan els dies passen com la roda d'un molí d'aigua. Els meus ulls s'emmirallen a la mar de la platja i reflectint tota aquesta massa aigua profunda me'ls omple de sal i tristesa. D'on ve tot aquest niu de sentiments? No puc fer altres passes, amb els llavis apegalosos i els peus enfangats. En l'horitzó veig la teva petita barca flotant a mercè de les onades. Els teus ulls em miren. Jo a la platja i tu al bell mig de la mar. Dóna'm la mà i estén-te als meus braços.

poesia de konstantinos kavafis

RECORDA, COS...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.


PER ROMANDRE

Devia ésser la una de la nit,
o dos quarts de dues.

En un racó de la taverna
darrera de l’envà de fusta.
Fora de nosaltres dos, el local era ben buit.
Un llum de petroli a penes l’il.luminava.
El cambrer, que feia el torn de nit, dormia a la porta.

No ens veia ningú. Però
ja ens havíem excitat de tal manera
que prescindírem de qualsevol precaució.

Els vestits es varen mig obrir –no n’hi havia gaires,
perquè abrasava el divinal mes de juliol.

Plaer de la carn
per entre els vestits mig oberts,
apressada nuesa de la carn... I la seva visió
ha traspassat vint-i-sis anys. I ara arriba
per romandre en aquest poema.

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus-
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

(traducció de carles riba)

la paraula certa

Sovint masses paraules. Sovint masses preguntes. Sovint massa. En el silenci de la nit sento molt no haver-te pogut transmetre el què volia. La distància a vegades no ajuda. La vida és simple com tu dius. A vegades la complico massa. Agafa els meus sentiments tal i com són, també simples i senzills. Agafa la paraula que més t'agradi i aquesta serà tot el què sento per tú.

la teva mar i la meva platja

El nou dia s'alça clar i lluminós. Més val, és dilluns. A vegades ens és difícil poder transmetre el què cada dia transpira pels porus de la nostra pell. A vegades les paraules encerclen el què volem dir però es fan incapaces de poder transmetre amb precisa exactitud tot allò que sentim. Sovint les paraules ens confonen i pel fet tant sols de voler transmetre allò que sentim podem confondre als altres. Més vegades que menys xerrem massa. Però quines armes, quines eines tenim per poder fer arribar als demés tot allò que sentim? És necessari transmetre tot allò que sentim? Hi ha gent que no pensa pas així. Els hi agrada i troben necessari guardar alguna cosa. D'altres creuen que les paraules confonen. Aleshores, ens ho hem de guardar?

No és fàcil no rebre allò que creiem que donem. Què creiem que donem? Donem veritablement? Moltes preguntes i poques respostes. Els mestres zen sempre deien: "cool down". Refredar. Les exaltacions del cor deien que sempre confonen. Però som cultura d'exaltacions.

Hi ha dies de desànim, poca esperança i desil·lusió. Aquesta vida és com l'oceà. Un mar ple d'onades. Pugen, baixen, fan remolins. Fins i tot fan escuma. Hi ha cops en què amb la lluïssor del sol semblen daurades, d'altres, quan s'acosta tempesta s'enfosqueixen i semblen muntanyes plenes de boscs d'avets foscos. Hi ha dies en què aquest mar és una bassa d'oli, no es mou res. Simplement tota aquesta massa d'aigua dansa suaument. Tot això és el què la vista ens permet d'albirar. A vegades per sota d'aquestes onades n'hi ha d'altres. Hi ha tot un món amagat. Peixos amb formes estranyes, coralls, cavalls de mar, estrelles, eriçons, meduses, tot un ventall infinit de criatures. Tot un món de sentiments.

Què és el què els nostres ulls veuen al primer cop? Què queda amagat en el fons del mar dels teus ulls que no mostres? Les nits de tardor son propicies per nedar pels oceans. Bussejar per les aigües immenses de les profunditats i percebre que la sorra de la meva platja sempre t'acollirà càlida i suau.

l'Alícia dorm en un coixí ple de perles...

Vora mitjanit, a la ciutat es va fent el silenci. Els cotxes es van esmunyint i les persones es retiren a casa. A cada pis hi ha un univers. Un petit univers en el qual els seus personatges viuen petites vides que son completes i eternes per a ells. Petits mons que semblen autònoms però que tots lliguen d'una manera o altra. En el bell mig de la nit tothom s'ajau al llit. Volen descansar. Somniar. L'Alícia té son. En el seu llit l'espera un coixí que serà l'embolcall dels seus somnis aquesta nit. Els seus cabells, els seus llavis roçaran aquest coixí ple de vivències mortes. Durant la nit tots els seus somnis, sentiments amagats i no exposats durant el dia aniran caient poc a poc al seu coixí. Com petites perles plenes de vida. Aniran caient a través dels seus cabells. Rodolant. Plenes de vida, sentiments, sensacions, vivències, anhels amagats, desitjos. Tot anirà a parar al seu coixí.

Com ens agradaria poder abraçar aquest coixí i poder fer saltar cada una d'aquestes perles. Poder almenys durant uns instants entreveure aquest món llunyà i proper al mateix temps. Aquest univers etern i complet. Ple de vida.

el cor batega més que mai

L'Alícia mira a l'horitzó des de la seva terrassa. els ulls li brillen. Té son, no dorm gaire. Sent el seu cor bategar com feia temps que no el sentia. Tot això la confon força. Ho havia oblidat. No sap quina relació establir amb alguns sentiments que ja eren força adormits. De tant en tant es escèptica, sovint no ha rebut allò que esperava dels éssers estimats. No ha tingut mai gaire arrelat el sentiment de pertinença envers els altres. Se li fa estrany la relació egocèntrica que es pugui establir entre les persones. Però sap que ha de fer alguna cosa amb tot aquest remolí de sentiments que l'envolten. A vegades no se sent còmode amb ells. Intenta que les coses flueixin naturalment. No creu que hagi de fer res especial amb tots aquests sentiments. De fet desconfia dels sentiments encara que sigui una persona plena d'amor per donar. La tarda avança i la foscor envolta el cel. Tota l'atmosfera es va adormint però el cor batega més que mai.

ono no komachi

On such a night as this
When no moon lights your way to me,
I wake, my passion blazing,
My breast a fire raging, exploding flame 

dos estels càlids en les nits de tardor

A l'Alícia li fuig el temps però no se n'adona. De fet tant li fa. Li agrada viure el moment. Tanmateix, moltes vegades no mostra els seus desitjos més reals, els que conformen el seu caràcter d'una forma més profunda. Ella no mostra envers els demés que li importa el futur, li importa quin tipus de vida podrà acabar fent, No té una vida doble però no es mostra tal i com és. Perquè? De què té por? Perquè crea un mur davant d'aquells que l'estimen. Quasi tothom fa això d'una manera o altra.

Una altra nit, una altra nit de la nostra existència. El món passa, ens fem grans. L'Alícia també. Ella deu somriure en algun lloc o altre de la ciutat. No fa fred, som a novembre però sembla finals d'estiu. Les calors ens envaeixen quan menys ens ho pensem. Ens encerclen. Son una corrent que ens emporta al fons de noves sensacions, nous sentiments, nous anhels. En la solitària ciutat hi ha algú que pensa en l'Alícia. Des dels turons de la ciutat es veu la mar. Podem arribar a sentir les onades. Aquesta mar, aquesta bassa d'aigua plena de sal, plena de llàgrimes, d'amor. Els Cranberries sonen en la vacuïtat, música, sons, paraules....futilitats....tot neix, tot mor, tot es renova. Però de fet res s'acaba. Tot és U, aquí ningú arriba o marxa. Ens trobem en algun lloc sempre. Trobem-nos. Sumar, no separar, evolucionar. Renovar-se. Fer un pas més enllà sempre. Sempre.

A l'Alícia algú l'espera...no ho sap, no n'és conscient però té dos ulls com dos fars. Fan llum en les nits més obscures. Dos estels càlids en les nits de tardor.

bufa el vent fort

Som al capvespre i al carrer el vent bufa fort. Les darreres fulles dels arbres ja han caigut totes al terra. Els cotxes passen ràpidament per l'asfalt. Els nens s'escridassen els uns als altres i s'empaiten amunt i avall. Se sent un xiscle de la frenada d'un autobús davant d'una parada. D'entre la parada i la canalla surt l'Alícia. Amb una abric i una bufanda i amb les mans a la butxaca camina mirant al terra. Pensa però sense pensar. Camina, sempre fa camí ella, no s'atura mai. No té ganes d'aturar-se a pensar per on ha de tirar. Creu en la força i la saviesa d'aquest vent fort que remena els carrers de sentiments i els empeny ben lluny, allà a on les seves mans ja no els pot atrapar... A mitjanit, a casa, el vent xiula entre les portes i fa trontollar els vidres glaçats.

two translations from the japanese

Evening darkens until
I can no longer see the path
Still I find my way home
My horse has gone this way before.

Yû yami wa
Michi mo miendo
Furusato wa
Moto koshi koma ni
Makasete zo kuru

—Anonymous

Following the roads
Of dream to you, my feet
Never rest. But one glimpse of you
In reality would be
Worth all these many nights of love.

Yumeji niw a
Ashi mo yasumezu
Kayoedo mo
Utsutsu ni hitome
Mishigoto wa arazu

Ono no Komachi

l'alícia i la seva perla

L'Alícia s'aixeca cada matí per anar a la feina. Avui, un dia més de rutina. A vegades li cansa la rutina, li agraden les emocions. Espera molt de les amistats i tot allò que li ofereixi uns sentiments positius. És optimista. No li agraden els dubtes i vol disfrutar de cada instant sense complicar-se la vida. L'Alícia té però una força i poder que desconeix. Pels seus ulls i per les seves mans corre una energia que desconeix. Aquesta energia de què ella no n'és conscient li apareix en moments com quan mira per la finestra en dies plujosos. Li surt naturalment quan té les pestanyes humides. Quan dels ulls li corren llàgrimes, ben salades. Una sal plena d'enyorança i amor. Aquesta tristor li surt pels ulls en els moments en què ella menys s'ho pensa. És una tristor serena, càlida, gens freda. Com si fos una perla estancada en una llac fangós. L'Alícia no sap que ha d'agafar amb les seves mans i amb molt d'amor aquesta perla que roman a dins d'aquest llac fangós. Amb les dues mans l'haurà d'agafar i treure-la de l'aigua. Només fa falta que a aquesta perla li toqui una mica de la llum del sol dels seus ulls. La mateixa perla eixugarà les pestanyes humides.

L'Alícia és un ésser màgic que camina cada dia pels carrers de la ciutat. És un far que il.lumina els carrers foscos de la tardor. D'on li ve aquesta llum?

un matí d'una noia especial

És un matí qualsevol de tardor. Un dia qualsevol d'una noia especial. L'Alícia surt al carrer, avui és un dia rúfol. Camina, fa camí. Però no sap a on va. Sí que ho sap però no sap que cada pas que fa són únics. No sap que cada direcció que pren és eterna. L'Alícia és feliç. És optimista, té amics, una bona feina, família, no li falta res.

El dia passa i no sap que hi ha un altre món més enllà del seu món. Un món diferent. A vegades estant sola a casa, en algun dia de pluja, ha mirat a través dels vidres. Les gotes de pluja embruten els vidres. No hi veu a través dels vidres. No veu què hi ha més enllà de casa seva. Només veu els vidres borrosos. No sent cap soroll. A casa seva no hi arriba el soroll del carrer. Per uns instants se sent trista. Se sent sola. Una tristesa molt suau, quasi imperceptible. Té por de la seva soledat. Per això l'acaricia i no li diu res. Ni tan sols parla amb ella. De sobte, però d'una manera molt progresiva, la pluja para i el cel s'obre. Uns raigs de sol espeteguen als vidres. Els seus llavis somriuen lleument. Per uns instants, ha pogut veure una part del seu ésser amagat, aquell que conté unes riqueses que ella desconeix. Truquen al telèfon, l'agafa i xerra. Penja el telèfon. Agafa una jaqueta somrient i surt de casa.

Des del terrat la puc veure, al carrer, asseguda en una terrassa, prenent una cervesa, somrient, parlant amb una amiga.

el olor de tu cuerpo

el olor de tu cuerpo impregnado en las sábanas
el espacio cristalino envuelto de tu memoria
tus besos resbalando solos por toda la cama
tus ojos como dos perlas pegados en la almohada

Rimbaud deia:

Quan el món es reduïrà a un sol bosc negre pels nostres quatre ulls atònits - en una platja per dos infants fidels - en una casa musical per la nostra clara simpatia, - et trobaré.

allò que et vull dir

allò que jo et voldria dir avui
no té res a veure amb les converses de sempre
allò que m'agradaria dir-te dir avui
no té res a veure amb les relacions repetitives de sempre
allò que et voldria fer arribar dins del teu cor avui
no té res a veure amb els plors i somriures de sempre
allò que et vull dir aquest vespre
no té res a veure amb el què havies escoltat fins ara
allò que et mostraré aquesta matinada
son actes d'una llibertat més alta, àmplia i eterna.

de matinada...

Son les 4 del matí. Cansat, amb son pero sense son. Amb ganes de parlar i abraçar-te. Sentir-te a prop meu. A fora la nit és ben freda i el vent rúfol pels carrers cada vegada més buits de la ciutat. Ben aviat t'aixecaràs i encara dormiré. És la primera vegada que escric en el blog sentiments i paraules que abans me les guardava. Fins ara eren poesies anònimes, paraules robades i compartides però sovint sense que fossin gaire personals. Per a qui escrivim? Perque algú ens llegeixi? A vegades si d'altres no. A fora la lluna brilla. Ja és suficient. Però em manquen els teus llavis calents i mullats. Paraules, sentiments, sensacions. Tot fuig i res roman. El llit de ben segur serà gelat. En la foscor de la nit una espurna brilla en el cel, sembla un estel. Al teu llit els teus ulls brillen i somnien. M'ajec al llit ara i m'hi aproparé... bon dia

l'éternité

"elle est retrouvée
quoi? - l'éternité
c'est la mer allée
avec le soleil"

ella fou retrobada
el què? la bellesa
és el seu cos cristal.litzat
i la seva boca mullada

ella fou retrobada
el què? la fugacitat
un llampec en una nit sense tempesta
una abraçada càlida

ella fou retrobada
el què? la impermanència
....

"phrases" jean-arthur rimbaud

J'ai tendu des cordes de clocher à clocher ; des guirlandes de fenêtre à fenêtre ; des chaînes d'or d'étoile à étoile, et je danse.

Le haut étang fume continuellement. Quelle sorcière va se dresser sur le couchant blanc ? Quelles violettes frondaisons vont descendre ?

Quand le monde sera réduit en un seul bois noir pour nos quatre yeux étonnés, - en une plage pour deux enfants fidèles, - en une maison musicale pour notre claire sympathie, - je vous trouverai.

Qu'il n'y ait ici-bas qu'un vieillard seul, calme et beau, entouré d'un "luxe inouï", - et je suis à vos genoux.

Que j'aie réalisé tous vos souvenirs, - que je sois celle qui sait vous garrotter, - je vous étoufferai.

la fugacidad de la vida

La fugacidad de la vida se manifiesta a cada instante, todo fluye, nace, muere. No te das cuenta que no se puede agarrar nada. Ni los momentos felices ni los tristes. Lo bonito es aprender a poder vivir con la máxima intensidad cada momento como si fuera el último. En la oscuridad de la noche, los neones invaden la ciudad, las motos retumbando por las calles, el fin del día y el cercano nacer de otro nuevo. Tu sonrisa aún llena la habitación vacía y le da una vida completa. La calidez de tu cuerpo roza todo mi espacio cercano, el más próximo, parece abrazar cada rincón. En el desfallecer del día un nuevo rayo de luz llena cada poro de mi piel esperandote...bona nit

imatges...

endins, ben endins

endins
ben endins
al fons
allà a on no hi arribes.

llagrimes
pèrdues
anhels
incomplet.

jugar
fer trontollar
malmetre
oblidar-nos.

poc a poc
a deshora
reculls pensaments
esboçina'ls.

fosc
ben fosc
humit
allà a on hi jec.

A la vesprada vaig carregar dos càntirs plens
i a la matinada eren dues ànfores curulles de flors.

Els núvols s'arrapen a l'obaga de la muntanya
en el camí fosc de la roureda camino a les palpentes.

Els peus em pesen, el fang de les soles s'ha assecat.
No veig a ningú a la carena. Asparverat, silenciós, ensalibo i marxo.

"aquestes paraules ja tenen un temps però abans de que es perdessin les deixo escrites en aquí.."

saudade

Saudade é uma espécie de lembrança nostálgica, lembrança carinhosa de um bem especial que está ausente acompanhado de um desejo de revê-lo ou possui-lo. Uma única palavra para designar todas as nuanças desse sentimento é quase exclusividade do vocabulário da língua portuguesa. A palavra vem do latim "solitas, solitatis" (solidão), na forma arcaica de "soedade, soidade e suidade" e sob influência de "saúde" e "saudar".

Pode-se sentir saudade de muita coisa:

• de alguém falecido.
• de alguém que amamos e está longe ou ausente.
• de um amigo querido.
• de alguém ou de animais de estimação que não vemos há imenso tempo.
• de alguém que não conversamos há muito tempo.
• de sítios (lugares).
• de comida.
• de situações.

A expressão "matar a saudade" é usada para designar o desaparecimento (mesmo temporário) desse sentimento. É possível "matar a saudade", e. g., relembrando, vendo fotos ou vídeos antigos, conversando sobre o assunto, reencontrando a pessoa que estava longe etc.

A saudade pode gerar sentimento de angústia, nostalgia e tristeza, e quando "matamos a saudade" geralmente sentimos alegria.

banalitats

La veritat és que al final tanta lírica i ens perdem en les fantasies oníriques i no sabem transmetre tot allò que ens agradaria. Mai havia pensat en la utilitat dels blogs o almenys no havía pensat que poguessin ser fins i tot subtils. Mai hagués pensat que poguessis ser la meva visitant número u però la vida és una constant de sopreses. Al final, poc a poc, ens n'adonem que no cal pensar i calcular tant en aquesta vida, ens és més necessari poder transmetre i compartir sentiments. Per això quan perdem alguna cosa de nosaltres mateixos, quan som capaços de poder alimentar-nos dels valors i idees dels demés fem un pas endavant en el nostre creixement com a persones. La teva contribució és immensa....

momentos eternos

amigos, recordações, saudades, eternidades...

a noite...

não há sono

no poço dos negros

lounge cinema

meninos o comer tá pronto em 10 minutos!!

uma morna

tot suspès

Suau, molt suau
lent, molt lent
quasi immòvil.

A prop, ben a prop
clar, ben clar
gairebé roçant.

Càlid, força càlid
moll, força moll
tornant-se ardent.

Envolvent, completament envolvent
flotant, completament flotant
tot suspès.

Al banc de la plaça
vora l'acàcia vella, bella
veus que voleien en l'espai.

El teu cos com un llençol
caient des del cel
fa una bombolla etèria
d'aquest etern i únic instant.

no Largo da Academia Nacional de Belas Artes (Lisboa). 08/11/06

lisboa...

els records ens fan
les vivències ens fan créixer
en la closa nit humida
batecs que recullen emocions antigues.

torno a casa sol pels carrers empedrats
melangia, records, anhels
tornar, abraçar, fondre-ho tot:
llampecs d'una tempesta seca.

jec al llit
tot s'esmorteix
suau, dolç, calent..
l'iris dels teus ulls perfora la fosca nit.

sento les teves mans als meus cabells
teu, meu; cualla.

Demà quan m'aixequei netejem les parpelles
seran ben seques de tristor.

Em sents a la l'altra riba de l'oceà?

joan vinyoli

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada.
Només d'un llamp en closa nit podrà morir.

para susana...

O que me dói não é
O que há no coração
Mas essas coisas lindas
Que nunca existirão...

São as formas sem forma
Que passam sem que a dor
As possa conhecer
Ou as sonhar o amor.

São como se a tristeza
Fosse árvore e, uma a uma,
Caíssem suas folhas
Entre o vestígio e a bruma.

Fernando Pessoa, 5-9-1933

uns versos de pessoa

Tenho tanto sentimento
Que é freqüente persuadir-me
De que sou sentimental,
Mas reconheço, ao medir-me,
Que tudo isso é pensamento,
Que não senti afinal.

Temos, todos que vivemos,
Uma vida que é vivida
E outra vida que é pensada,
E a única vida que temos
É essa que é dividida
Entre a verdadeira e a errada.

Qual porém é a verdadeira
E qual errada, ninguém
Nos saberá explicar;
E vivemos de maneira
Que a vida que a gente tem
É a que tem que pensar.

Fernando Pessoa, 18-9-1933

fernando pessoa

Entre o sono e sonho,
Entre mim e o que em mim
É o quem eu me suponho
Corre um rio sem fim.

Passou por outras margens,
Diversas mais além,
Naquelas várias viagens
Que todo o rio tem.

Chegou onde hoje habito
A casa que hoje sou.
Passa, se eu me medito;
Se desperto, passou.

E quem me sinto e morre
No que me liga a mim
Dorme onde o rio corre -
Esse rio sem fim.

Fernando Pessoa, 11-9-1933

heike monogatari

The knell of the bells at the Gion temple
Echoes the impermanence of all things.
The colour of the flowers on its double-trunked tree
Reveals the truth that to flourish is to fall.
He who is proud is not so for long,
Like a passing dream on a night in spring.
He who is brave is finally destroyed,
To be no more than dust before the wind

Gion shouja no kane no koe
shogyou mujou no hibiki ari.
Shara souju no hana no iro
jousha hissui no kotowari o arawasu.
Ogoreru hito mo hisashikarazu,
Tada haru no yo no yume no gotoshi.
Takeki mono mo tsui ni horobinu.
Hitoe ni kaze no mae no chiri ni onaji.

la nit s'allarga, els dies son com un riu

la nit s'allarga
els teus dits s'escalfen al meu cos
els meus llavis tasten la lluïssor de la teva pell

veus allà fora, rialles
dins del llit, el teu alè envolta l'espai
i les meves cames s'entrecreuen amb les teves

avui, ahir, demà
tot és un somni eteri
riem, plorem, ens abraçem sempre al mes enllà

busquem, trobem, perdem
amor, plors, recançes
la vida sempre remou, sempre somniarem

aquests ulls teus
tot suau, tot dolç,
vora el capvespre, melangiosa la teva veu m'embolcalla

tan sols mots, sentiments, alès
alès...d'amor i de pèrdua
batecs que ressonen encara de ben segur pels teus cabells

ja fou fa temps de l'última vegada
és un regal, sempre és un regal
el riu de les meves venes flueix flueix flueix

els dies son com un riu,
em deixaràs submergir-me més endins, encara més endins de la mar dels teus ulls?

daichi zenji

Kasatsu enbo, el paisatge de Kasatsu a la llunyania

Damunt de la mar de l'esperit, no hi bufa el vent i el mirall preciós és clar.
Els micos han cridat tres cops, però no és suficient.
Trenquen les onades fredes, la lluna brilla damunt del penyassegat blau.
No hi ha camí per accedir al cim més alt de la muntanya abrupta.


Dedicat al Mestre Tomei Enichi

El color de la primavera de la familia soto ja resplandeix amb tota la seva intensitat.
El camí de la nostra casa obstruït per la molsa, als visitants se'ls fa difícil arribar-hi.
Damunt de les branques de les azalees, el cant del cucut s'ha tornat complicat.
En la nit profunda, els meus plors solitaris ressonen en la muntanya buida.


Secchu kaiko, Ensenyament al samurai Kikuchi al mig de la neu

Tot el cosmos acaba per deseintegrar-se i es transforma en petites partícules.
Sobre la terra s'instal.la la calma, la pau total. No si veu a ningú.
Sobre l'arbre sec, una flor única floreix.
Recordant la primavera d'abans de la prehistoria.

Als meus estimats deixebles

No us quedeu pas al cim de la muntanya de la solitud.
Empenyent l'aigua fangosa a prop del vell embarcador.
L'esperit de la compassió més elevada penetra els tres mons.
Heu d'estar satisfets d'ésser passejants de la mar dels sufriments

marisa monte

dança da solidão

Fm F7 Bbm
Solidão é lava que cobre tudo
Fm
Amargura em minha boca
G7 C7
Sorri seus dentes de chumbo
Fm F7 Bbm
Solidão palavra cavada no coração
Fm
Resignado e mudo
G7 C7 Fm F7/A
No compasso da desilusão
Bbm Gm7(b5) C7(b9) F7
Desilusão, desilusão
F7(b9) Bbm
Danço eu dança você
Gm7(b5) C7(b9) Fm
Na dança da solidão
G7 C7 Fm
Caméllia ficou viúva, Joana se apaixonou
F7 Bbm
Maria tentou a morte, por causa do seu amor
Gm7(b5) C7(b9) Fm
Meu pai sempre me dizia, meu filho tome cuidado
G7 C7 FM
Quando eu penso no futuro, não esqueço o meu passado
G7 C7 Fm
Quando vem a madrugada, meu pensamento vagueia
F7 Bbm
Corro os dedos na viola, contemplando a lua cheia
Gm7(b5) C7(b9) Fm
Apesar de tudo existe, uma fonte de água pura
G7 C7 Fm
Quem beber daquela água, não terá mais amargura

(Paulinho da Viola)

ausência

Por muito tempo achei que a ausência é falta.
E lastimava, ignorante, a falta.
Hoje não a lastimo.
Não há falta na ausência.
A ausência é um estar em mim.
E sinto-a, branca, tão pegada, aconchegada nos meus braços,
que rio e danço e invento exclamações alegres,
porque a ausência assimilada,
ninguém a rouba mais de mim.

Carlos Drummond de Andrade

o corpo vai morrendo...

O corpo vai morrendo
nessa solidão reencontrada
as ilusões do teu mundo
são a chuva que molha a cidade,
cai das nuvens do teu coração
e desaparecem no mar salgado;
oceano da vida

O teu sorriso
os abraços perdidos
na escuridão da rua
o bater do teu coração

Amei as tuas palavras
a tua língua suave
aprendí sempre
mas também tive de perder

A vida é sempre melhor
quando perdemos alguma coisa nossa
e recebemos alguma coisa do outro

Lembrei tarde dessa riqueza
talvez quis correr
eis o erro às vezes
querer compreender depressa de mais

As tardes do verão quente já foram
talvez sinta ja as folhas das árvores cair
talvez sintamos que velhos tempos sempre foram melhores

"numa tarde de saudade no fim do verão, no fim da floração, no princípio do outono!

un nou dia...una nova mirada..uns ulls nous

lentament
ben dolç
ben suau
s'aixeca el dia

ahir,
els teus ulls
enlluernaven fins i tot...
a la lluna,
que jeia en el bell mig de l'oceà nocturn

a poc a poc els vaig descobrint...

three times * hou hsiao-hsien

vora el foc

la nit avança
en l'atzur la llum del jorn diluïda

avui tot retorna

les mateixes veus de sempre
els mateixos desitjos de sempre
les mateixes recançes de sempre

tants anhels

la llum de la matinada s'encén
els gemecs com llampecs
somriures

aquí i ara
tornar a començar

tot és nou
tot és vell

d'antuvi erem germans, vora el foc, agafant-nos les mans com brases,
de reüll ens miravem els ulls lluents,
regalimavent puresa
el cor flamejant

i a fora, més enllà del finestral,
els porticons bateguen
tot remou
el vent com una fera

tot neix, tot mor

una llàgrima es cristalitza

shitao * prunus en fleur

"Givre et neige ont beau refroidir ces rameaux,
Ils laissent éclater leurs désirs cachés.
Tronc noueux, branches dressés rabotées par les ans :
Coeur de vacuité relié à l'immémoriale origine.
Ensorcelé l'homme en vient à confondre bronze verdi et chair ardente !
Ebloui par milles gemmes naguères tombées du ciel,
Comment alors réprimer les cris qui jaillissent :
Hommes et fleurs participent de la même folie!"

mémoire * jean-arthur rimbaud

L'eau claire; comme le sel des larmes d'enfance...

génie * jean-arthur rimbaud

Il est l'affection et le présent puisqu'il a fait la maison ouverte à l'hiver écumeux et à la rumeur de l'été, lui qui a purifié les boissons et les aliments, lui qui est le charme des lieux fuyant et le délice surhumain des stations. Il est l'affection et l'avenir, la force et l'amour que nous, debout dans le srages et les ennuis, nous voyons passer dans el ciel de tempête et les drappeaux d'extase.

Il est l'amour, mesure parfaite et réinventée, raison merveilleuse et imprévue, et l'éternité : machine aimée des qualités fatales. Nous avons tous eu l'épouvante de sa concession et de la nôtre : ô jouissance de notre santé, élan de nos facultés, affection égoïste et passion pour lui, lui qui nous aime pour sa vie infinite...

...Ô fecondité de l'esprit et immensité de l'univers!...

...Il nous a connus tous et nous a tous aimés. Sachons, cette nuit d'hiver, de cap en cap, du pôle tumultueux au château, de la foule à la plage, de regards en regards, forces et sentiments las, le héler et le voir, et le renvoyer, et sous les marées et au haut des déserts de neige, suivre ses vues, ses souffles, son corps, son jour.

poema d'alberto caeiro

O único mistério do Universo é o mais e não menos.
Percebemos demais as coisas-eis o erro, a dúvida.
O que existe transcende para mim o que julgo que existe.
A Realidade é apenas real e não pensada.

al banc de la plaça

el sol floreix pels carrers de la vila
àdhuc el vent remou les fulles

en la profunditat oblidada
tot és confusió càotica

la teva parla s'allunya del teu cor
reposa una mica al banc de la plaça

les últimes clarors del jorn
apaivaguen la teva somnolència

assegut al terra darrera el finestral
tot és Ú

kobutsu shin shôbôgenzô

Once, a monk asked the great master Jianyuan Zhongxing, "What is the old buddha mind?" The master answered, "The world collapses in ruins." The monk asked, "Why does the world collapse in ruins?" The master answered, "Better without my body." The "world" here means that the ten directions are all the buddha world; there is no non-buddha world. The state of its collapse should be studied throughout this world of the ten directions; do not study it in the self. Because we do not study it in the self, since the precise time of the collapse is one instance, two instances, three, four, five instances, it is inexhaustable instances. Each of those instances is "better without my body"; "my body" is "better without". Do not prize the present and take "my body" as not the old buddha mind.

yokoyama sôdô

upcoming...

shôbôgenzô zazengi

Practicing Zen means zazen. A quiet place is most suitable for doing zazen. Place a thick mat on the floor. Do not allow drafts or mist to enter the room. Do not allow rain or dew to leak in. Protect the place where you sit; keep it in good condition. Ancient sages sat on the diamond seat or on a large rock. They all laid grass thickly and sat on it.

Keep the place where you sit well-lit. It should not be dark either during the day or at night. It is essential that it be warm in winter and cool in summer. Let go of all relations, and set all affairs at rest. Do not think of good, do not think of evil. Zazen has nothing to do with the function of intellect, volition, or consciousness, nor with memory, imagination, or contemplation. Do not seek to become a buddha. Be free from the discrimination of sitting and lying down. Be moderate in drinking and eating. Do not squander your time. Be as eager to do zazen as you would be to extinguish a fire upon your head. The fifth patriarch on Mt. Obai (Huang-mei) practiced nothing but zazen. When you do zazen, wear a kesa (kashâya), and use a zafu (cushion). The zafu should not extend completely under your legs, but should be placed just under your buttocks, so that your legs are on the mat, and your spine is on the zafu. This is the way that the buddhas and patriarchs sit when they do zazen.

You may sit in either the half-lotus or the full-lotus position. When you sit in the full-lotus position, put your right foot on your left thigh, and put your left foot on your right thigh. The line of your toes should be even with the outer line of your thighs. When you sit in the half-lotus position, just put your left foot on your right thigh. Keep your clothing and kesa (kashâya) loose, but neat. Place your right hand on your left foot. And your left hand on your right hand palm. The tips of your thumbs should be lightly touching. Position both your hands as above, and put them close to your body. The tips of your thumbs should be aligned with your navel.
Sit upright in the proper position. Lean neither to the left nor to the right, neither forward nor backward. Your ears should be in line with your shoulders; your nose in line with your navel. Place your tongue against the roof of your mouth. Breathe through your nose. Your lips and jaw should be closed. Keep your eyes open, but neither too widely nor too narrowly. Adjust your body and mind in this way; then exhale fully and take a breath.
Sit stably in samadhi. Think of not-thinking. How do you think of not-thinking? Beyond-thinking. This is the way of doing zazen in accord with the dharma. Zazen is not learning meditation. Rather zazen itself is the dharma-gate of great peace and joy. It is undefiled practice-realization.

Shobogenzo Zazengi, the eleventh volume. In the eleventh month of the first year of Kangen (1243), delivered at Esshu Yoshida-gun, Yoshimine-shoja

a poesia de carlos drummond de andrade

"Se procurar bem você acaba encontrando. Não a explicação (duvidosa) da vida, mas a poesia (inexplicável) da vida"

"Amar o perdido deixa confundido este coração. Nada pode o olvido contra o sem sentido apelo do Não. As coisas tangíveis tornam-se insensíveis à palma da mão. Mas as coisas findas muito mais que lindas, essas ficarão"

dogen zenji

Mind itself is buddha -- difficult to practice, but easy to explain.
No mind, no buddha -- difficult to explain, but easy to practice

shitao