à la fin de l'année

"À la fin de l'année les cieux sont froids, toutes les affaires se terminent.
Lorsque vous êtes dans l'embarras, si vous changez, ce changement peut tout résoudre.
C'est le matin du 25 décembre.
Qui sait comment s'harmoniser avec la musique de Maître Unmon?"

Els cels son freds per cap d'any i tots els afers pendents moren arrefredats en la cendra. Una lluna rogent anuncia nous camins daurats i els estels cauen desfets en la mar lletosa. Espolsa els camins i capbussat en el rierol lluent. Passada mitjanit, tot espetega i els teus llavis roents bateguen.

bon any

el humo del café

Alícia duerme. En la ciudad retumba el silencio, el frío se cuela en cada callejuela y la noche como de costumbre últimamente llena de estrellas. Estoy un poco constipado y la cabeza me hierve. Alícia sueña, murmura, palabras huecas, el reloj resuena en su habitación diminuta. Repliega todo su cuerpo como un recién nacido como buscando algo o alguien. No tiene frío, de hecho en su habitación hace calor pero su cuerpo está empapado de un sudor frío. Un lápiz en la mesa va rodando, desde el teclado del ordenador hasta la otra extremidad de la mesa y cae. Alícia se despierta por un momento y entre sus labios dice: otra vez?...En la playa mas cercana, las olas rompen, silenciosas, frías, espumosas, en una cadencia perfecta. Siempre iguales, repitiendo una historia inacabable. Miramos a la farola del paseo, la bombilla parpadea sin cesar y a lo lejos los sollozos secos de un perro perdido.

Leyendo el periódico, en el café de cada mañana. El sol entra oblicuo por la ventana y casi nos ciega la vista. Su luz perfora el humo caliente del café que se levanta inmune a los avatares de la vida.

compartir

una luna que cuelga recortada
una luz que se propaga agujereando el universo
una voz que retumba en las estrellas
una sonrisa que yace pétrea en el corazón
unos labios que buscan afirmar un anhelo
un sentimiento que pertenece
pertenencia es libertad
un volar en los mares
un sumergirse en los cielos
acercarse ahuyentarse
ir volver
compartir
profundizar
vivir
siempre un paso mas allá
liberarse

"O sol e o dia brilham mas sem ti
Talvez não sejam mais o sol e o dia.
O sol e o dia agora
Estão lá onde o teu sorriso mora
E não aqui."

Sophia de Mello Breyner Andresen

pel teu cos

a la teva pell
una estrella de mar enganxada,
pel teu cos hi regalima aigua lluent i salada
"a la salzeda hi faré nit.."

ajaguts al sofà

Ajaguts al sofà de pell m'agafes les mans
els teus dits llargs i suats m'escalfaven tot el cos
el teu cap dorm damunt del meu braç
i les teves cames entreobertes.

L'ambient és pesant, dens, xafogós;
però no hi ha res que m'agradi més
sentir com el teu cos suat envaeix tota la meva cambra
que la teva memòria faci nit a casa meva.

Gabriel Ferrater, Giacomo Leopardi, Leon Felipe

"a TI te dedico todas estas palabras prestadas"

Gabriel Ferrater

dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.


ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

úter

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes
però parts del seu cos, s'han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d'aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m'estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.


Giacomo Leopardi

Los secretos del corazón humano
son a veces tan profundos
que no se pueden penetrar fácilmente;
por esta razón,
los mejores momentos de un amor
son aquellos en que te asalta
una serena y dulce melancolía;
cuando lloras
y no sabes por qué;
cuando reposadamente te resignas
ante una desventura sin saber cuál es;
cuando gozas con una nadería
y sonríes con menos todavía...


Leon Felipe

Luz...
Cuando mis lágrimas te alcancen
la función de mis ojos
ya no será llorar,
sino ver.

Sistema, poeta, sistema.
Empieza por contar las piedras,
luego contarás las estrellas.

No andes errante...
y busca tu camino.
-Dejadme-.
Ya vendrá un viento fuerte
que me lleve a mi sitio.

el tiempo pasa

el tiempo vuela y nuestra amiga nos desea...

la immensitat del mar

Corriem en l'avinguda deserta, les nostres cares gelades pel vent, tu amb el teu abric i la bufanda, t'agafava de la teva cintura. Sempre una mica reticent a les mostres evidents dels sentiments però els teus ulls sempre et delaten, suen desig i veritats. M'agrada poder observar com els teus ulls s'arriben a enrogir, tu no ho notes ni ho veus, jo ho palpo al meu cor. Busquem un cafè a on escalfar les nostres mans. En aquestes nits d'hivern quan miro a la lluna, sento que els teus records encara li donen més llum, els estels cauen precipitats al mar com llàgrimes dels teus ulls. El mar, aquesta bassa d'aigua immensa, son l'embolcall de la teva presència en mi. Tu saps com n'és de vast el mar. En ell mi banyo cada nit i la seva sal se m'arrapa. Tu ben saps com estimo el mar...

estirada al llit

L'Alícia estirada al llit. Amb el pijama posat i els mitjons als peus llegeix el diari. Té fred i està una mica cansada. De sobte treu la mirada de les fulles del diari i mira els seus peus, les seves cames. Sent que passa el temps, que es fa gran però somriu, se sent feliç i al mateix temps tranquil·la com feia temps que no si sentia. L'Alícia és una noia que té arrels ben fondes a la terra que trepitja i al mateix temps els seus cabells fan olor a totes les olors del món.

Amb aquests ulls marrons d'ametlla somnia, amb aquests llavis molsuts ens omple de sang la nostra pell i amb els seus dits ens omple d'èxtasi en el nostre cos i el nostre cor. Té el do de tocar-nos i fer-nos viure a l'instant. Li varem fer saber. Tota la suor del seu cos és l'ànima que transpira. En ella ens submergim i a ella ens fem devota. Una suor calenta i mullada. Deliciosa

cos meu..

cos meu, recorda
cos meu, ansia

a tu,
et recordo
a tu,
m'abandono...

(continuarà..)

recorda, cos...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

K. Kavafis (traducció Carles Riba)

caurà rosada bullent dins del teu ventre

Estirats al llit, despullats i una mica suats. Per la finestra entra una mica de llum dels carrers il.luminats però a penes dóna llum als nostres cossos. El cor encara ens batega i les cames de tant en tant tremoloses. Els ulls brillen en la foscor i els llavis vermells de sang. Poses el cap a damunt del meu pit i els meus ulls s'enreden als teus cabells.

L'Alícia, ella mateixa és un món sencer. En la foscor de l'habitació, damunt del meu cos aboca paraules clares com l'aigua. Cada vegada ens apropa més la mà calenta i en els seus ulls flueixen llàgrimes dolces. En aquest camí sempre ple de giragonses de sobte ens comença a envoltar més amb el seu cos i les seves paraules son suaus.

...vam començar viatge sense equipatge. Ens fem a la mar cada dia. De vegades ens mullem la cara però sempre fa sol a mitja nit i la lluna crema vermella a migdia. Ens assequem la suor de les mans i en el ventre ressonen les rialles. Ajaguts al llit com en una barca les mirades es fonen en els cossos com si haguéssim begut tota l'aigua del mar i ja no hi hagués ni aigua ni peixos, sols la gran bassa d'aigua salada i eterna.

La lluna ja crema vermella, a mitjanit bategarà el sol i en el teu ventre hi caurà rosada bullent.

mark rothko & ono no komachi

En somnis
no descanso les cames
i malgrat que no m'aturo en anar i venir cap a tú
en el mon real
a penes t'entreveig

adormecida en el pasillo

En el fondo del pasillo yace en el suelo Alicia, recostada en la pared, dormida. Todas las luces encendidas. Retumba la música. Platos vacíos de comida en el suelo. Su cara llena de felicidad, soñando. Sus labios murmuran palabras casi sin producir sonido alguno. Sonríe. Al lado opuesto entra un rayo de luz matinal. Llega a iluminar su cara pálida de dormir. Ahora los labios parecen secos. Su cuerpo sudoroso y la ropa medio mojada. Se despierta de repente. Asustada. No sabe a donde se encuentra, como perdida. Súbitamente empieza a reír a carcajadas y no puede parar. Suena el despertador. Sola, le late fuerte el corazón, se le acelera. Expira profundamente y vuelve a sonreír. Se ofrece un gesto cariñoso a sí misma encogiendo los hombros y empieza a andar por el pasillo. Empieza un nuevo día.

paul éluard & camille claudel

"Donne toujours plus que tu ne peux reprendre. Et oublie. Telle est la voie sacrée."


"Más era un beso
Menos las manos en los ojos
El halo de la luz
En los labios del horizonte
Y unos remolinos de sangre
Que se entregaban al silencio"



"Nuestros ojos intercambian su luz
Su luz y el silencio
Hasta no reconocerse
Hasta sobrevivir a la ausencia."

"Sería preciso que un sólo rostro
Respondiera por todos los nombres del mundo."

"Está de pie frente a mis párpados,
sus cabellos entre los míos.
Tiene la forma de mis manos
y tiene el color de mis ojos.
Y fui por ella devorado
como una isla por el mar.

Tiene los ojos siempre abiertos,
me tiene siempre desvelado;
a plena luz sueña sus sueños
que hacen declinar el sol,
me hace reír, me hace llorar
llorar y reír, y hablar
sin tener nada que decir."

"Bocas ávidas de los colores
Y de los besos que las dibujan
Llama hoja agua sensible
Un ala las mantiene en su palma
Una risa les derriba."

l'eternitat de l'aigua del mar

L'Alícia asseguda al passeig davant del mar. És al final de la tarda d'un diumenge. El sol ja cau, adormint-se en l'horitzó entel.lat de núvols blancs. Les onades trenquen molt suaus a la platja buida. Les gavines nervioses rosen l'aigua. Un gos remena la cua perdut a l'arena. L'Alícia se'l mira com es mou. Ella somriu. Torna a alçar la mirada, sent el seu cos calent malgrat que ja es comença a fer fosc i a caure la rosada. Al cantó oposat s'alça la lluna. Un noi se li acosta per darrera i l'abraça. No es diuen res. S'abracen, senten la sensació profunda de donar-se les mans. Miren els dos junts l'horitzó. L'Alícia gira lleument el rostre i busca la mirada del noi. S'entrecreuen les mirades, com intercanviant sentiments compartits. Els hi bull les mans i en els ulls els estels s'il.luminen. Els cossos anhelen l'eternitat. I tot just davant d'ells, la mar, una bassa d'aigua immensa, fèrtil i eterna.

"Elle est retrouvée.
Quoi? L'Éternité.
C'est la mer allée
Avec le soleil."
(J. A. Rimbaud)

paul claudel

J'écoute
à mon oreille
la voix de quelqu'un
qui parle
les yeux fermés

Oeil
oreille
mots
mouillés
dont la secrète
sensibilité
a pour centre
une goutte d'eau

s'arrauleix al llit

L'Alícia té uns dits i unes mans que son brases quan ens toca la nostra pell. Els seus ulls dos guspires que prenen foc a les rames dels nostres cors. Els seus llavis mullen l'ànima més seca. Les seves abraçades un alè de vida. Avui, tenim poc a parlar d'ella. En aquesta vesprada la lluïssor de la lluna i els estels ens explicaran molt més que les nostres humils paraules. La fluïdesa de la seva sang per primer cop li traspuà dels seus membres, ella ho sap i nosaltres ho sentirem. En la solitud de la nit per primer cop ens sentim acompanyats. Ell ja tornà a casa, cansada, amb les mans i el cos fred. S'arraulirà al llit buscant aquell amor viscut intensament, el sent i per ella ja significa força. Que dormis bé.

li espurnegen els ulls

L'Alícia torna a casa pels carrers buits de la ciutat. Fa fred però porta un abric llarg i gran. Abaixa la cara com buscant l'escalfor del seu cos. Els autobusos l'acompanyen al costat. Ella, sola, camina. Li espurnegen els ulls. Té fred però al mateix temps sent que alguna cosa l'escalfa. No sap d'on ve aquesta escalfor. Mou les mans dins de les butxaques. El seu cos s'amotlla a la seva roba. Des de la llunyania veiem la seva figura encesa. Quan de vegades, la tenim ben a prop, sentim aquesta escalfor ardent. Una guspira que sempre crema en els nostres cors.

bona nit

Ella endormiscada, ulls closos i els cabells envolten la seva cara calenta. Ella dins del llit i jo encara despert i...malgrat tot...

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

...bona nit

la via làctia

És mitjanit i l'Alícia és davant del mirall. Es neteja la cara i es renta les dents. Es mira como cada nit. No veu res de diferent en ella mateixa. Perquè ho hauria de veure? No percep el pas del temps però en aquesta vida no es troba de pas. Vol fer coses. Creu que té la vida organitzada a la seva manera i en tot moment sent que la té controlada. En cas contrari se sentiria molt malament. No té arrugues, la seva cara és fresca i jove, blanca i pura, neta. Els seus ulls brillants i els seus llavis molsuts. La seva presència irradia força i energia. Fora la nit és freda i el vent s'emporta les últimes fulles dels arbres. Els freds arriben però l'estiu encara no ha defugit. Tot és nou encara i tot és viu. Que n'és de curta la vida. L'Alícia té un tresor que el guarda amb massa cura, és brillant i llueix a la llum o quan algú l'admira amb devoció. Però aquesta perla no és eterna. L'ha d'usar. De fet, li costa fer-ne ús. No sap o més ben dit ho sap però li costa saber que la única cosa que ha de fer és obrir els braços, obrir el seu pit, la seva ànima i deixar anar tot aquest univers que fa niu dins del seu cor. Tot aquest món amagat que no és capaç de donar-li llum.

Vora la salzeda, vora el riu tardorenc, un infant mulla les seves mans dins l'aigua freda. En l'horitzó el sol davalla rogenc i la lluna a l'altre banda s'aixeca mandrosa i groguenca. Al costat del camí l'Alícia surt del cotxe i corrent, patint pel seu fill. En la seva cara, els seus gestos podem entreveure la eternitat. En un instant se li abraça, l'infant però absort en el riu ni s'immuta. De sobte ella sospira de tranquil·litat.

L'Alícia creix, evoluciona com qualsevol noia de la seva edat. Però viu només la meitat de la seva vida. Sempre li diem, obre els braços i tota l'arena del desert passarà entre les teves mans. Tanca-les i no podràs agafar res. Li costa però ho sap. Obrir, expandir és créixer. Donar, avançar és madurar. Les pomes maduren a la tardor i floreixen a la primavera. Tot roman en el seu temps.

El cel és curull d'estels. La lluna penjada. El vent tremola per tot arreu. La foscor impertorbable. Tot lligat, tot té un perquè, res a la deriva. De matinada ens pengem a la corda de la via làctia i gaudim d'una copa de vi.

el dia és clar, diàfan

El dia és clar, diàfan. No fa fred. Som a dilluns, la setmana és curta, plena de festes. El nadal ja s'acosta. En un cafè qualsevol del barri, l'Alícia pren cafè i fuma una cigarreta. Amb les cames creuades sota la taula té la mirada perduda en l'horitzó. El fum de la cigarreta s'enlaira davant de la seva cara i envoltada per la xerrameca dels habituals del cafè. Dins del seu ésser l'Alícia se sent tranquil·la, calma. feia temps que no se sentia així. Si naveguem dins de la seva ment, del seu cos, ens adonem de què algun dels sentiments que fins fa poc eren confusos, ara, de sobte però poc a poc van agafant cos, forma, prenen lloc dins del seu cor. Tot això però encara es troba en el regne de l'inconscient, irracional. Poc a poc va envaint el seu cos tal i com el fum de la cigarreta o fa en l'espai que l'envolta.

Rainer Maria Rilke

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

(Trad. Joan Vinyoli)


TOTS ELS QUI ET BUSQUEN...

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.

adriana calcanhotto i el teu cabell mullat

Mentrestant sonaven dues musiques de l'adriana calcanhotto, t'assecaves el cabell mullat i jo ajagut al llit encara amb els llavis calents de la nit passada junts. A la taula bevies cafè amb els teus ulls inflats de son i els primers raigs de sol del matí reflectint-se a la teva cara. Mires els vidres entel.lats d'humitat i somrius. Gràcies


Vambora

Entre por essa porta agora
E diga que me adora
Você tem meia hora
Pra mudar a minha vida
Vem Vambora
Que o que você demora
É o tempo que leva
Ainda tem o seu perfume pela casa
Ainda têm você na sala
Porque meu coração dispara
Quando tem o seu cheiro
Dentro de um livro
Dentro da noite Veloz
Ainda tem o seu perfume pela casa
Ainda têm você na sala
Porque meu coração dispara
Quando tem o seu cheiro
Dentro de um livro



Eu espero

entre nós
o desejo
entre nós
nosso tempo
não é muito mais
do que o momento
quanto mais
eu te quero
mais sei esperar
eu espero