Estirats al llit, despullats i una mica suats. Per la finestra entra una mica de llum dels carrers il.luminats però a penes dóna llum als nostres cossos. El cor encara ens batega i les cames de tant en tant tremoloses. Els ulls brillen en la foscor i els llavis vermells de sang. Poses el cap a damunt del meu pit i els meus ulls s'enreden als teus cabells.
L'Alícia, ella mateixa és un món sencer. En la foscor de l'habitació, damunt del meu cos aboca paraules clares com l'aigua. Cada vegada ens apropa més la mà calenta i en els seus ulls flueixen llàgrimes dolces. En aquest camí sempre ple de giragonses de sobte ens comença a envoltar més amb el seu cos i les seves paraules son suaus.
...vam començar viatge sense equipatge. Ens fem a la mar cada dia. De vegades ens mullem la cara però sempre fa sol a mitja nit i la lluna crema vermella a migdia. Ens assequem la suor de les mans i en el ventre ressonen les rialles. Ajaguts al llit com en una barca les mirades es fonen en els cossos com si haguéssim begut tota l'aigua del mar i ja no hi hagués ni aigua ni peixos, sols la gran bassa d'aigua salada i eterna.
La lluna ja crema vermella, a mitjanit bategarà el sol i en el teu ventre hi caurà rosada bullent.
13 de des. 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada