dos estels càlids en les nits de tardor

A l'Alícia li fuig el temps però no se n'adona. De fet tant li fa. Li agrada viure el moment. Tanmateix, moltes vegades no mostra els seus desitjos més reals, els que conformen el seu caràcter d'una forma més profunda. Ella no mostra envers els demés que li importa el futur, li importa quin tipus de vida podrà acabar fent, No té una vida doble però no es mostra tal i com és. Perquè? De què té por? Perquè crea un mur davant d'aquells que l'estimen. Quasi tothom fa això d'una manera o altra.

Una altra nit, una altra nit de la nostra existència. El món passa, ens fem grans. L'Alícia també. Ella deu somriure en algun lloc o altre de la ciutat. No fa fred, som a novembre però sembla finals d'estiu. Les calors ens envaeixen quan menys ens ho pensem. Ens encerclen. Son una corrent que ens emporta al fons de noves sensacions, nous sentiments, nous anhels. En la solitària ciutat hi ha algú que pensa en l'Alícia. Des dels turons de la ciutat es veu la mar. Podem arribar a sentir les onades. Aquesta mar, aquesta bassa d'aigua plena de sal, plena de llàgrimes, d'amor. Els Cranberries sonen en la vacuïtat, música, sons, paraules....futilitats....tot neix, tot mor, tot es renova. Però de fet res s'acaba. Tot és U, aquí ningú arriba o marxa. Ens trobem en algun lloc sempre. Trobem-nos. Sumar, no separar, evolucionar. Renovar-se. Fer un pas més enllà sempre. Sempre.

A l'Alícia algú l'espera...no ho sap, no n'és conscient però té dos ulls com dos fars. Fan llum en les nits més obscures. Dos estels càlids en les nits de tardor.