un matí d'una noia especial

És un matí qualsevol de tardor. Un dia qualsevol d'una noia especial. L'Alícia surt al carrer, avui és un dia rúfol. Camina, fa camí. Però no sap a on va. Sí que ho sap però no sap que cada pas que fa són únics. No sap que cada direcció que pren és eterna. L'Alícia és feliç. És optimista, té amics, una bona feina, família, no li falta res.

El dia passa i no sap que hi ha un altre món més enllà del seu món. Un món diferent. A vegades estant sola a casa, en algun dia de pluja, ha mirat a través dels vidres. Les gotes de pluja embruten els vidres. No hi veu a través dels vidres. No veu què hi ha més enllà de casa seva. Només veu els vidres borrosos. No sent cap soroll. A casa seva no hi arriba el soroll del carrer. Per uns instants se sent trista. Se sent sola. Una tristesa molt suau, quasi imperceptible. Té por de la seva soledat. Per això l'acaricia i no li diu res. Ni tan sols parla amb ella. De sobte, però d'una manera molt progresiva, la pluja para i el cel s'obre. Uns raigs de sol espeteguen als vidres. Els seus llavis somriuen lleument. Per uns instants, ha pogut veure una part del seu ésser amagat, aquell que conté unes riqueses que ella desconeix. Truquen al telèfon, l'agafa i xerra. Penja el telèfon. Agafa una jaqueta somrient i surt de casa.

Des del terrat la puc veure, al carrer, asseguda en una terrassa, prenent una cervesa, somrient, parlant amb una amiga.