poesia de konstantinos kavafis

RECORDA, COS...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.


PER ROMANDRE

Devia ésser la una de la nit,
o dos quarts de dues.

En un racó de la taverna
darrera de l’envà de fusta.
Fora de nosaltres dos, el local era ben buit.
Un llum de petroli a penes l’il.luminava.
El cambrer, que feia el torn de nit, dormia a la porta.

No ens veia ningú. Però
ja ens havíem excitat de tal manera
que prescindírem de qualsevol precaució.

Els vestits es varen mig obrir –no n’hi havia gaires,
perquè abrasava el divinal mes de juliol.

Plaer de la carn
per entre els vestits mig oberts,
apressada nuesa de la carn... I la seva visió
ha traspassat vint-i-sis anys. I ara arriba
per romandre en aquest poema.

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus-
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

(traducció de carles riba)