L'Alícia s'aixeca cada matí per anar a la feina. Avui, un dia més de rutina. A vegades li cansa la rutina, li agraden les emocions. Espera molt de les amistats i tot allò que li ofereixi uns sentiments positius. És optimista. No li agraden els dubtes i vol disfrutar de cada instant sense complicar-se la vida. L'Alícia té però una força i poder que desconeix. Pels seus ulls i per les seves mans corre una energia que desconeix. Aquesta energia de què ella no n'és conscient li apareix en moments com quan mira per la finestra en dies plujosos. Li surt naturalment quan té les pestanyes humides. Quan dels ulls li corren llàgrimes, ben salades. Una sal plena d'enyorança i amor. Aquesta tristor li surt pels ulls en els moments en què ella menys s'ho pensa. És una tristor serena, càlida, gens freda. Com si fos una perla estancada en una llac fangós. L'Alícia no sap que ha d'agafar amb les seves mans i amb molt d'amor aquesta perla que roman a dins d'aquest llac fangós. Amb les dues mans l'haurà d'agafar i treure-la de l'aigua. Només fa falta que a aquesta perla li toqui una mica de la llum del sol dels seus ulls. La mateixa perla eixugarà les pestanyes humides.
L'Alícia és un ésser màgic que camina cada dia pels carrers de la ciutat. És un far que il.lumina els carrers foscos de la tardor. D'on li ve aquesta llum?
22 de nov. 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada